Les Arts i els Artistes, el context barceloní de Francesc Vayreda
Susanna Portell Soldevila
Historiadora de l’Art



El mateix any que moria l’amic Francesc Vayreda, Iu Pasqual inaugurava el “Saló Citroën”, a Olot. Ho feia amb un discurs que resulta especialment interessant per estudiar el naixement de l’associació Les Arts i els Artistes, el 1910, en la qual tots dos artistes coincidiren: “Vaig tenir la idea d’agrupar en una associació tots els artistes joves i de vàlua, no solament en el camp de les arts plàstiques (pintors i escultors), sinó també en el de la literatura i música, desafiant l’ambient de desconfiança i enervant individualisme que ho invadia tot”. La procedència de camps “oposats  respecte a teories artístiques”, justificaria, a ulls seus, les dificultats que hagué de “vèncer per crear una sola entitat, Les Arts i els Artistes, l’única divisa de la qual era “l’Art Viu i Sincer”. Eugeni d’Ors, amb qui Pasqual havia coincidit en el Cercle Artístic de Sant Lluc, i que anys abans havia lloat la iniciativa de l’Associació de Pintors i Escultors Catalans, reconeix el paper decisiu de l’artista en el naixement de Les Arts i els Artistes, en un article a La Veu de Catalunya titulat, significativament, “Iu o el Saló de les Arts i els Artistes”. També ho fa  Francesc Pujols, figura clau per entendre aquesta associació que arribà a organitzar, entre 1910 i 1935, vint-i-una exposicions,

Fig. 129

i a aglutinar setanta-sis artistes, de generacions diferents. “Un dels records més intensament agradables que tinc de la meva vida - evoca Pujols -  és el de l’època de la fundació i desenvolupament de l’agrupació de pintors i escultors catalans, titulada “Les Arts i els Artistes”, que després ha fet tant soroll i que ha triomfat amb tanta dignitat com justícia”. Pujols recorda “aquelles hores d’unió, d’amistat, de rialles franques, de seguretat de tenir companys, d’admiració del mateix […] punt d’unió ideal entre els homes […] van ésser hores de lluita, de lluita intensa, llarga, però fàcil i alegre. Ens movíem molt, ens ficàvem per tot, ens distribuíem la feina i les tasques. Tothom les complia. No hi havia manera de passar un dia sense veure’ns uns o altres. Tots érem un”. Ho escriu a la revista D’Ací i d’Allà, i el text s’acompanya dels retrats d’ell fets per alguns dels artistes de l’associació, entre els quals hi ha el de Francesc Vayreda, a qui admirava profundament. Per a Pujols (fig. 129), molts d’ells responien el postulat de l’emoció pura. El 1922, Pujols abandonarà el secretariat de l’associació. Els seus interessos, segurament, són ja uns altres. El seguiment i promoció que haurà fet per a ells, però, haurà resultat fonamental.


Les Arts i els Artistes

Les Arts i els Artistes és l’agrupació artística amb més regularitat expositiva de Catalunya entre 1910 i 1935. Gran part dels protagonistes havien nascut entre 1870 i 1880, i entre els joves valors trobem Francesc Vayreda, que s’hi va incorporar el 1913 (doc. 30), Ignasi Mallol o Francesc Labarta. Alguns s’hi integren després de passar per París. Vayreda no és una excepció. Per a Joaquim Folch i Torres, la majoria recullen el “renaixement de l’Impressionisme que es nota a França”. En la mateixa línia, Pujols parla de França com la darrera flamarada artística captada pels ulls dels pintors catalans, a excepció de l’admirat Aragay. Ricard Canals i Joan Colom, artistes de gran fidelitat

Doc. 30

a l’associació, es defineixen clarament per la seva pintura d’accent impressionista. Cada exposició col·lectiva tindrà el seu catàleg corresponent. Tot i la dificultat per identificar en la seva totalitat les obres exhibides –pels títols tan genèrics que hi figuren, i les poques o nul·les reproduccions que contenen-, els catàlegs resulten fonamentals per entendre la importància que atorgaven els mateixos artistes a l’associació. Les obres que hi presenten són analitzades al detall pels crítics del  moment. També la periodicitat amb què ho fan. Ricard Canals, Domènec Carles, Enric Casanovas, Joan Colom, Feliu Elias, Iu Pasqual i el mateix Vayreda són alguns dels artistes amb més regularitat expositiva, des de pràcticament els inicis. D’altres, s’hi incorporen més tard. Serà un moment dolç, resultat d’una preuada vocació pedagògica i d’una imperiosa voluntat per historiar l’art català. L’actualitat artística passarà per revistes, com Papitu, Picarol, Vell i Nou, o Revista Nova, on confluiran molts dels artistes de l’associació. Res no pot entendre’s tampoc, sense col·leccionistes com Lluís Plandiura i el paper actiu que tingué Santiago Segura, al capdavant del Faianç Català i les Galeries Laietanes. Aquí se celebraren gran part de les exposicions. “La capacitat de treball de Santiago Segura no tenia límits”, ens diu Pujols. “En el temps de Les Arts i els Artistes encara era relativament jove. Alt, una mica ple, calb, distingit, de rostre afrancesat, gràcies al bigoti, que es deixava curt; vestia sempre de negre i era el tipus acabat del sabadellenc seriós que fa el comerç i, alhora, de l’home de negocis internacional (…). Amb la mort d’en Segura, Les Arts i els Artistes van perdre el seu millor amic i protector, però l’obra que ens havíem proposat de realitzar en fundar la nostra escola, és a dir, la renovació de l’ambient artístic de Catalunya, a semblança del que havien fet a França els impressionistes, ja era assolida, en la intel·ligència que l’escola catalana cercava en la realitat no solament la llum sinó la vida”.

La dimensió nacionalista i l’eclecticisme són alguns dels trets més destacats de l’associació. També el seu fort compromís per bastir el fons per a un futur Museu d’Art Modern. També hi haurà moments de debat i de crítica per part d’uns, decebuts per la indiferència dels estaments oficials i la manca de protecció de l’artista, sentiments que empenyen a constituir Els Amics de les Arts, la primavera de 1918. Hi haurà fites especials. La primera de les exposicions, a més d’aplegar pintors i escultors, s’obre a la música de Jaume Pahissa i Cristòfol Taltabull, i en la secció literària participen Jaume Bofill i Matas, Josep Carner, Eugeni d’Ors, Ramon Raventós i Francesc Pujols, que hi figura com a secretari. La secció d’arquitectura resta deserta. Xavier Nogués en dibuixa el segell. L’Ajuntament de Barcelona arriba a adquirir setze obres, en l’exposició de 1911. Joaquim Mir, que acaba de participar a l’Exposició Universal de Brussel·les, és nomenat Soci d’Honor de l’Associació. Aquest any impulsen un homenatge a Joaquim Vayreda que s’ha d’entendre com a punt i seguit a la valoració que es fa de l’impressionisme i la pintura de paisatge. El 1918 dediquen a Isidre Nonell una sala especial en l’Exposició d’Art, que il·lustra a la perfecció aquesta capacitat de síntesi i eclecticisme que tant es repeteix en parlar del grup. Sense aquest tret no podria entendre’s la integració de membres provinents d’altres associacions contràries o complementàries al seu esperit. Ens referim a l’Agrupació Courbet i als Evolucionistes, que acabaran també formant part de la història de Les Arts i els Artistes. Més enllà dels noms, també cal referir-se a les actituds. El 1910, l’associació surt en defensa dels plafons de Joaquim Torres Garcia, desapareguts a l’Exposició Internacional de Brussel·les. El 1916 estén la mà a l’Asociación de Artistas Vascos, convidant-los a exposar a les Galeries Laietanes, mentre ells ho fan a la seva seu de Bilbao. El mateix any, arriben a tenir secció permanent al local de Santiago Segura. El 1919 Picasso exposa amb l’associació. La conjuntura de la guerra farà inviable la participació internacional encetada el 1918, quan s’invita Robert Delaunay, però permet intuir el que hauria pogut aportar l’agrupació dins el context català.  Resseguir, avui, els més de setanta noms que en un moment o altre participen en Les Arts i els Artistes, constitueix un veritable passeig per l’art català del primer terç del segle XX.


Francesc Vayreda i Les Arts i els Artistes

Francesc Vayreda s’incorpora a Les Arts i els Artistes el 1913. Amb alguns dels membres de l’associació, ha coincidit a l’Escola Galí. A Iu Pasqual, l’uneix una especial complicitat, reforçada després que l’animés a conèixer el paisatge olotí, el 1910, un cop inaugurada la primera exposició de Les Arts i els Artistes. Un any després, Vayreda exposa per primera vegada a Barcelona, en una exposició col·lectiva a la Sala Parés. La seva participació a la VI Exposició Internacional d’Art, organitzada per la Junta de Museus de l’Ajuntament de Barcelona, és mereixedora d’una tercera medalla.  A la tardor, emprèn un viatge a París, acompanyat dels seus amics, Esteve Monegal i Domènec Carles. Un cop instal·lat a Catalunya, comença a participar en l’associació de Les Arts i els Artistes. Ho fa al Faianç Català, entre el 10 i 25 de gener de 1913. Vayreda hi exposa tres paisatges d’Olot. Al seu costat hi trobem el seu mestre, Francesc d’Assís Galí, que havia participat el 1911 en la segona exposició de dibuixos, i dos joves que, com Vayreda, s’estrenen en l’agrupació: Ignasi Mallol i Domènec Carles. La crítica els observarà amb especial deteniment. Per primera vegada, també, hi exposen Esteve Monegal i Joaquim Torres Garcia. Fruit de l’eclecticisme que els identifica, trobem la participació d’Ismael Smith, Joan Borrell Nicolau, Joaquim Mir, Feliu Elias, Francesc Labarta i Xavier Nogués. Els més fidels, Ricard Canals, Joan Colom i Iu Pasqual, també hi exposen. Entre la crítica, destaca l’article que Joaquim Folch i Torres dedica al Saló i l’aposta que fa per Francesc Vayreda, qualificant-lo com una de les “promeses més consistents per l’avenir d’aquest veritable continuador de la Escola Olotina, l’única escola veritablement catalana de pintura moderna que hi ha hagut.” Diposita grans esperances en l’impressionisme de Domènec Carles, i a Iu Pasqual l’entronca amb les tradicions del paisatgisme francès de principis del segle XIX.

El 1914, l’associació organitza diferents exposicions individuals a alguns dels seus membres. Els escollits són Domènec Carles, Esteve Monegal i el mateix Francesc Vayreda. Aquest mateix any, a Terrassa es crea el Gremi d’Artistes de Terrassa, amb qui Les Arts i els Artistes manté una certa afinitat, pel seu caràcter dinamitzador i promotor de la cultura. Ambdues agrupacions coincideixen, el 1915, en la important exposició d’Art Nou celebrada a Sabadell. Tot i que Les Arts i els Artistes no es presenten com a associació, sinó a títol individual, sí que trobem una presència destacada de gran part dels seus integrants. L’article de Folch i Torres a La Veu de Catalunya és especialment significatiu, en tant que remarca aquella catalanitat a què fèiem referència: ”Catalana és la llum i la dolçor aspror dels incomparables paisatges d’en Mir; catalanes les escenes d’en Colom i d’en Canals; catalanes les vibrants notes d’en Guasachs i les natures mortes de l’Elias i les figures i la visió de paisatge d’en Vayreda. I no diguem res de la catalanitat d’en Nonell (malaguanyat!) i dels paisatges reposadors de l’Iu Pasqual i del paisatge de Sitges d’en Sunyer.”

Mesos abans s’haurà celebrat el Saló de Les Arts i els Artistes. El catàleg s’acompanya d’un text de Francesc Pujols, reproduït a Vell i Nou.

Fig. 130

Resulta especialment interessant la importància que atorga, per primera vegada, a les figures pintades per Vayreda (doc. 31). El 1916, el pintor torna a concórrer amb l‘associació, i presenta, entre d’altres,

Doc. 31

la coneguda obra Dones al bany. Folch i Torres parla de cezannisme. Amb ell exposen Ricard Canals (fig. 130), Domènec Carles, Joan Colom, Feliu Elias, Iu Pascual, Joaquim Sunyer, Marià Andreu, Enric Casanovas, Josep Clarà i Xavier Nogués. Per al crític i historiador de l’art, resulta una de les exposicions més notables que mai ha presentat Les Arts i els Artistes, però els recrimina no haver fet més per la defensa de l’educació artística de Catalunya. L’article és doblement interessant perquè posa damunt la taula les mancances de la política museística. Línies després de criticar la “pintura castellana que es cargola damunt les mortes resquícies de la seva literatura trista”, agrairà “l’espectacle europeu” d’aquesta exposició.

L’abril de 1917, Francesc Vayreda torna a tenir exposició individual a Barcelona. Poques setmanes després surt publicat el llibre L’obra d’Isidre Nonell, promogut per La Revista. Es tracta d’un llibre especialment estimat pel pintor, en tant que hi figura com a autor, juntament amb Eugeni d’Ors, Alexandre Plana, Ramon Reventós, Raimon Casellas, Joaquim Folch i Torres, Romà Jori, Joan Sacs i Francesc Pujols. Aquest mateix any s’exposen a Barcelona més de 1.450 obres en l’Exposició d’Art Francès. Les Arts i els Artistes enceten l’any 1918 amb una exposició a les Galeries Laietanes. Francesc Vayreda exposa amb Joaquim Sunyer, Manuel Humbert, Domènec Carles, Ricard Canals, Joan Colom, Iu Pascual, Feliu Elias, Josep Aragay, Rafael Benet, Lluís Mercadé, E.C. Ricart, Jaume Guàrdia, Josep Obiols, Josep Togores, Enric Casanovas i Pau Gargallo. Poc després, i gràcies a l’esforç de l’Assemblea dels Artistes, constituïda a finals de 1917 per donar veu a les entitats de Les Arts i els Artistes, el Círculo Artístico i el Cercle Artístic de Sant Lluc, se celebra l’Exposició d’Art. En la important exposició, Francesc Vayreda hi porta quatre obres, inèdites, com obligava l’organització: Retrat, Nena i colom, Nena i Nu femení. Llorens Artigas, que felicitarà de manera especial l’obra del pintor, valorarà l’associació en tant que pont per a les noves generacions. També hi exposa l’Agrupació Courbet que acaba de constituir-se,  tot i que no poden presentar-s’hi com a grup independent i ho facin a les sales del Cercle Artístic de Sant Lluc. La formen Rafael Sala, Enric C. Ricart, Joan Miró, Francesc Domingo i Josep Llorens Artigas. Per Josep Francesc Ràfols, membre també com Marià Espinal, “els iniciadors de la Courbet aspiraven que llur cenacle representés la tendència pictòrica d’immediatament després de Les Arts i els Artistes, entitat que responia a la penetració franca de l’Impressionisme, arribant fins a la

Fig. 131

influència de Cézanne en pintors incansablement estudiosos, com Francesc Vayreda. La Courbet pot dir-se que representava el Fauvisme.” La vida dels Courbet serà, però, breu i a la tardor de 1919 celebrarà la darrera exposició, després d’haver-s’hi integrat Benet (fig. 131 ), Torres Garcia, Obiols i Togores.  Alguns, com Benet, acabaran a Les Arts i els Artistes; Rafael Sala serà rebutjat, i d’altres, com Miró i Togores, seran ja a París.

L’activitat no s’atura. Alguns dels membres de Les Arts i els Artistes s’integren a l’associació Els Amics de les Arts i participen en el I Saló de Tardor, inaugurat el 7 de desembre de 1918. A l’exposició de 1919, els dos paisatges i la toilette de Francesc Vayreda mereixen un dels articles més interessants dedicats al pintor. L’escriu Francesc Pujols. Ell mateix s’encarrega de detallar les obres exposades pel pintor en l’exposició de l’agrupació, del 1920. Torna a destacar-ne la figura, per la “precisió que encisa i enamora, i un paisatge que tot ell és pintat amb llum garbellada per les fulles i les branques dels arbres del mateix quadre”. Joaquim Folguera, que també dedica especial atenció a les figures de Francesc Vayreda, sintetitza, com pocs, l’essència de Les Arts i els Artistes: “Com sempre, és l’exposició col·lectiva dels millors.”

Fig. 132

Aquest mateix 1920, Francesc Vayreda es trasllada a viure amb la seva muller, a Olot. El temps transcorre entre la pintura, les col·laboracions a l’Escola de Belles Arts d’Olot i les conferències i actes culturals a l’Orfeó Popular Olotí, al costat del seu amic Iu Pasqual. Per bé que a Barcelona l’associació de Les Arts i els Artistes segueix celebrant les exposicions anuals, Vayreda sembla preferir la distància i tranquil·litat que li ofereix Olot (fig. 132). El 1925 exposa en dues ocasions a la capital. Ho fa en una col·lectiva a la Pinacoteca, amb artistes olotins, i una altra a la Sala Parés, amb Josep Clarà i Iu Pasqual. Aquest segueix estretament vinculat a l’agrupació i s’encarrega de redactar-ne uns estatuts que reforcen els objectius amb què havia començat a caminar: la protecció dels artistes, el foment de les Arts i la organització d’exposicions i conferències. L’exposició que celebren el 1926 (doc. 32 ),

Doc. 32

de dibuixos, no té l’esplendor

Fig. 133

de les altres edicions. Rafael Benet alerta de possibles conseqüències: “Les Arts i els Artistes, que té una història de gràvides i falagueres conseqüències pel nostre art, no pot desaparèixer, no ha de desaparèixer. La seva desaparició hauria, almenys, de portar la immediata constitució d’una altra entitat, que representés el que fins a la data ha representat aquest acoblament d’artistes. Ja sé que l’entitat de Les Arts i els Artistes és una entitat eclèctica, però també sé que l’art que representa té el denominador comú de la qualitat i, quan no, de la novetat (…). La divisa de Les Arts i els Artistes és més bé una divisa de negació –negació que enclou una afirmació vital. Negació de l’art vulgar: de la pintura sense solsa i sense

Fig. 134

esperit. La divisa de Les Arts i els Artistes és, per tant, una ensenya guerrera.” Benet alaba la funció pedagògica del grup. El nombre d’obres que s’han pogut veure en les mostres col·lectives resulta excepcional, impensable si s’hagués tractat d’exposicions individuals. L’any següent s’hi percep voluntat d’esmena (doc. 33)

Doc. 33

. Francesc Vayreda (fig. 133) hi torna a concórrer, presentant un nu i un paisatge. El 1928 hi exposa Júlia, Paisatge i Vora el riu (fig. 134). És la seva darrera participació amb l’associació (fig. 135). El 7 de febrer de 1929 mor a Olot, i pocs dies després se celebra una exposició pòstuma a la Sala Parés de Barcelona. Per

Fig. 135

al seu amic Iu Pasqual, el cop és especialment dur. Olot, la ciutat més acollidora i hospitalària de totes, a ulls de Josep Pla, s’havia quedat sense un dels seus protagonistes. A Barcelona, Les Arts i els Artistes després d’haver integrat a membres del grup dels Evolucionistes, continuaran amb les cites expositives fins a la tardor de 1935. Allà al capdavant, fidel com sempre, encara hi trobarem Iu Pasqual, una figura que com tantes de l’art català d’aquest primer terç de segle, mereix el reconeixement que avui li ha arribat al seu amic Francesc Vayreda.

 

Cites:

Aquest discurs fou recuperat per Alexandre Cuèllar, El pintor Ivo Pasqual. Biografia íntim, Olot: Dalmau Carles, Pla, 1983, p. 56.

Xènius, “Iu o el” Saló de les Arts i els Artistes””, La Veu de Catalunya, 24-5-1910, p.1.

Artur Bladé Desumvila, Francesc Pujols per ell mateix, Barcelona: Pòrtic, 1967,  p. 158.

Francesc Pujols, “Iconografia de Francesc Pujols. Records de l’època de “Les Arts i els Artistes””, D’Ací i d’Allà, núm. 156, desembre 1930, pg. 412-413.

Francesc Pujols, “La significació de Les Arts i els Artistes”, Vell i Nou, núm. 2, 20-3-1915, p. 1.

Joaquim Folch i Torres, “El Saló de les Arts i els Artistes, La Veu de Catalunya, 16-1-1913, p. 4.

Vegeu Francesc Pujols, “Recull d’articles de crítica artística publicats fins ara, referents a les arts plàstiques i dedicats als artistes i a les exposicions”, Barcelona: La Revista, col. “Publicacions de la Revista”, 47, 1921.

Vegeu Jaume Vidal i Oliveras, Santiago Segura (1879-1918). Una història de promoció cultural. Sabadell, Museu d’Art de Sabadell, 1998.

Op.cit.3, p. 174, 175, 179.  

Isidre Nonell va participar en la primera exposició de l’associació i tenia previst de fer-ho en la segona, però va morir pocs dies abans. Els companys exposaren 14 obres que havien estat seleccionades pel mateix pintor. Per a Romà Jori, Nonell fou “un pont que ens féu passar de l’obra confusa, indeterminada de la pintura a Catalunya, a l’obra ja concreta, precisa de la pintura moderna”, a “Influència d’en Nonell a la pintura catalana”, dins L’obra d’Isidre Nonell, Barcelona: Publicacions de “la Revista”, 1917, p. 148.

Molts dels integrants dels Evolucionistes tindran Francesc Labarta com a mestre. Tot i el posicionament crític envers Les Arts i els Artistes, es declaraven admiradors d’Humbert, Canals i Nogués. La mirada a Cézanne marca, segons Rafael Benet, el punt de separació entre uns i altres. Vegeu Josep Miquel Garcia, Els Evolucionistes, Barcelona: Parsifal Edicions, 2004.

En nom de l’associació, Gargallo, Feliu Elias, Nonell, Iu Pascual, Canals, Galí, Francesc Pujols, Esteve Monegal, Borrell Nicolau i Domènec Carles adrecen una carta oberta al director de La Veu de Catalunya en què denuncien la desaparició i informen de la creació d’una comissió d’investigació, encapçalada per Eugeni d’Ors, Ismael Smith, Joan Colom i Joaquim Folch i Torres, així com els consellers municipals Nualart i Rius. La Veu de Cataluna, 8-12-1910, p.1.

La intenció de Les Arts i els Artistes era convidar també Sonia Delaunay, Marie Laurencin,  Matisse, Derain, Maillol i Picasso. (Vell i Nou, núm. 61, 15-2-1918).

És la tercera de les exposicions del grup. Francesc Vayreda tornarà a exposar, el juny, a Barcelona. Ho farà a la Sala Parés, acompanyat per Ignasi Mallol i Manuel Fontanals.

Op.cit.6.

Flama [Joaquim Folch i Torres], “Amb motiu de l’exposició d’Art Nou Català celebrada a Sabadell, La Veu de Catalunya, 16-8-1915, p. 4. En l’ article surt reproduïda La nena de la pera, de Francesc Vayreda.

Op.cit. 5. Vayreda hi torna a exposar, entre d’altres, La nena de la pera, que surt reproduïda en el text.

L’obra surt reproduïda a Vell i Nou, núm.25, 15-5-1916, p. 24.

En aquest sentit resulta especialment aclaridora la visió de Rafael Benet, que veu en Francesc Vayreda l’iniciador de l’etapa cezanniana a Catalunya, seguida per Domènec Carles, Bosch Roger, Camps Ribera, Vidal Gomà i ell mateix. Vegeu Alícia Suàrez, Rafael Benet, Barcelona: Fundació Rafael Benet, 1991, p. 84.

El retrat de Maria Llimona, de Joaquim Sunyer, és especialment aplaudit per la crítica. Així mateix, Iu Pasqualexposa Les Corominotes, un dels racons preferits per ell i Francesc Vayreda.

Josep Llorens Artigas, “Exposició d’Art. Impressió general”, La Veu de Catalunya, 13-5-1918, p.4-5.

Josep Francesc Ràfols, E.C. Ricart, Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 1981, p. 101-102.

[Anònim], “El primer Saló de Tardor”, Vell i Nou, núm. 82, 1-1-1919, p.3-4. L’article és especialment crític amb la preponderància que exerceixen els membres de Les Arts i els Artistes.

“Un dels pintors més aferrats al seu art i que cada dia el va refinant més és en Francesc Vayreda, que aquest any exposa la continuació de la seva obra condensada sobretot en el gran quadre del desnús que té una expressió de vida intensa, tant en les dugues figures com en el paisatge que les copsa i les lliga, que es un paisatge que té tant de precís com d’admirable, de la mateixa manera que també ho són els altres que exposa i que tenen aquella cruesa verda que solen tenir els paisatges d’en Vayreda, que es podria dir que vénen a ésser collits abans de temps i que en Vayreda sap fer creure que verds i tot tenen la mateixa vida que els que cauen de madurs i que el gust aspre que tenen ja és el gust violent de la vida.”, a Op.cit.7, p.193.  

Op.cit. 7, p. 209.

Joaquim Folguera, “Articles”, dins Publicacions de La Revista, Barcelona, 1920, p. 183.

Rafael Benet, “Les Arts i els Artistes”, La Veu de Catalunya, 24-3-1926, p.5.  

Joaquim Folch i Torres, un dels màxims defensors de Les Arts i els Artistes, critica el baix to de l’associació, en els darrers anys, a “Els de les “Arts i els Artistes”, Gaseta de les Arts, núm. 69, 15-3-1927, ps. 1-2.

Josep Pla, Retrats de passaport, Barcelona: Destino, p. 40.