El fill del paisatgista


Els anys setanta i els primers vuitanta del segle XIX van ser molt bons per a Joaquim Vayreda (fig. 9)

Fig. 9

que estava en una etapa exultant de la seva vida, ja que feia una obra plàstica que fruïa d’un reconeixement que tenien pocs pintors catalans del moment. Havia exposat repetidament a la Sala Parés de Barcelona, des de la seva inauguració el 1877, on esperaven els seus paisatges amb candeletes, ja que venien tots els quadres que penjaven del principal ambaixador de l’Escola d’Olot. A part del reconeixement de què gaudia en el país, en la dècada dels vuitanta també va exposar i obtenir guardons importants en diverses ciutats europees.  

Quan va néixer Francesc, l’any 1888, Joaquim tenia quaranta-cinc anys, una edat relativament gran per a la paternitat, i més encara a les darreres dècades del segle XIX, quan l’esperança de vida era més curta que l’actual. A més, va haver d’aprendre a conviure amb uns problemes cardíacs detectats des de feia molt de temps, i que possiblement van ser una de les causes que no participés activament en la tercera guerra carlina com els seus germans, i optés, llavors, per l’exili. Durant el desterrament  francès, als anys setanta, va visitar metges especialistes que li van aconsellar una vida plaent, defugint d’esforços físics, que per altra part no tenia cap necessitat de fer. La família Vayreda, d’ascendència legitimista, era un dels llinatges més significatius de la noblesa catalana rural no titulada, catòlics, carlins i benestants, amb amplis recursos econòmics provinents, bàsicament, de les seves propietats agràries.

Eren un conjunt de circumstàncies que propiciaven que Joaquim Vayreda no tingués una gran convivència amb els fills, fet, per altra part, habitual entre els homes del segle dinou, que solien deixar a les mares tota la feina d’educar i pujar els fills, ajudades, en aquest cas, pel servei que hi havia a la casa pairal.

Però els anys vuitanta també són els del final de la bonança econòmica coneguda com la Febre d’Or, que va fer estralls entre una part de la burgesia rica i culta del país, que ja no va poder seguir amb el ritme de mecenatge de les arts com abans, de manera que una font d’ingressos important del paisatgista, que era la venda dels quadres, es va tallar bruscament. A més, els Vayreda, com tantes altres fortunes del país, van perdre una important quantitat de diners que tenien invertits en borsa. Tots aquests fets van afectar la família, que es va veure augmentada amb el naixement de set fills del matrimoni Vayreda Casabó. Francesc, el futur hereu, amb germanes més grans, prenia el nom de l’avi patern, un costum molt arrelat al país.

El crac de la borsa va fer recordar a Joaquim que els bons hereus havien de deixar sanejat el patrimoni familiar als successors i, si era possible ampliat, un precepte que no estava escrit enlloc, però l’havia sentit repetir moltes vegades, i que ell no podria complir. Això li va fer perdre temps i li comportà mals de cap, a més d’apartar-lo de la seva vocació artística, que es va reduir d’una manera important a partir de la meitat dels anys vuitanta i fins als seus darrers dies. Només així s’explica que un home allunyat del món dels negocis s’embranqués els primers noranta en una empresa que havia de portar l’electricitat a Olot, i que va resultar un fracàs comercial, fet que va poder ser la causa de la seva prematura mort el 1894, als cinquanta-un anys d’edat, tot i que el 1880 havia estat un dels fundadors i accionistes del taller d’imatgeria religiosa l’“Arte Cristiano”, una opció entre romàntica i interessada per donar sortida professional al seu germà Marian.

Les influències olotines

La relació que hi va haver entre el pare i el fill va ser minsa, especialment en el vessant artístic, ja que quan Joaquim va morir, Francesc era un nen de sis anys. És molt probable que des de petit mostrés un interès i una predisposició cap al dibuix, com sol ser habitual entre els infants, i segur que el pare li donà consells i algunes orientacions, però tot plegat no deixa de ser testimonial. Els germans Vayreda i Casabó van participar poc de la faceta artística del pare (fig. 10), que en els darrers anys va practicar escadusserament, però en canvi disposaven de facilitats i també d’estris per desenvolupar-la, una dèria de la família que els venia de lluny, de l’avi Francesc Vayreda, que també havia agafat els pinzells per afició. Entre els diversos membres Vayreda hi ha una constant des de fa generacions que és la de trobar-los practicant  activament l’art plàstic .

Si convenim, doncs,

Doc. 1

que Francesc no va tenir la influència artística directa del pare, hem de pensar que aquesta la va poder exercir durant una època, en el clos familiar, el seu oncle Marian, que també va morir aviat, quan el jove tenia disset anys. Marian Vayreda va ser pintor i escriptor, i va desplegar  una intensa activitat ideològica entre els components de l’Escola d’Olot i també entre un sector de la població des de la gerència de l’“Arte Cristiano” (doc. 1 ), on podia portar a la pràctica la seva vena natzarena, de la qual no hi ha mostres que puguin fer pensar que el jove Francesc s’hi sentís especialment atret. Per tant, potser va ser un ascendent irrellevant, o en tot cas gens patent en la seva obra pictòrica coneguda.

Francesc deuria fer visites freqüents a l’”Arte Cristiano”,

Fig. 11

ja que havia de ser engrescador recórrer els tallers on diversos escultors modelaven figures de dimensions diferents, de les quals feien una complexa manipulació fins al daurat i policromat final. Tot plegat havia de representar, forçosament, un al·licient per a un jove interessat en aquests temes. D’aquí pot arrencar una inicial vocació escultòrica –hi podria haver una influència natzarena– que sembla que va tenir el jove i que no es va prolongar gaire en el temps, segons les referències escrites que tenim dels seus primers biògrafs, però no en coneixem cap mostra tret d’un primerenc bust de nen (fig.11) que hem d’aproximar d’aquests moments. També hi ha la possibilitat que el bust sigui d’un segon moment, quan Vayreda retorni a practicar l’escultura a mitjans dels anys deu. 

El principal

Doc. 2

pes en la formació de l’etapa inicial va ser el de Josep Berga i Boix, un bon amic del seu pare i, amb ell, el principal representant de l’Escola d’Olot. Va ser el mestre de tota una generació d’alumnes que van passar per l’Escola de Dibuix olotina (doc. 2 ) als quals va transmetre els principis artístics del moviment paisatgístic, on trobem Francesc matriculat des del curs 1895-96, que era quan feia els vuit anys, l’edat mínima exigida per poder-hi ingressar, i hi va assistir durant deu cursos –el 1902-03 no hi consta matriculat–, fins a finals del 1905-06, quan tenia divuit anys, que es pot considerar el final de l’etapa de l’educació artística olotina.

Berga

Fig. 12

(fig. 12 )va ser un  bon mestre, i va deixar escrites moltes pàgines amb les seves reflexions pedagògiques, en què repeteix als alumnes que no s’havien d’encasellar ni fer de l’art una rutina, que segurament era el que Francesc havia escoltat. I li va fer cas. 

Josep M. Capdevila reprodueix el que deia Francesc que “en Galí va educar-me en la pintura”, però, afirma que es va formar a París, una manera de posar de relleu que veia poc decisiva l’etapa inicial, que fins i tot obviava, encara que va conservar sempre una bona sintonia amb Berga, un home d’un tarannà afable i molt assequible per tothom .

No coneixem cap obra que ens permeti afirmar que els paisatges del pare, penjats a les parets o guardats a l’estudi de casa seva, fossin per a ell un objectiu a imitar . La tradició artística paterna o l’ olotina que li va transmetre Berga no sembla que fos una pesada llosa que hagués hagut de suportar, com ho ha estat per a altres fills de pintors. Per a ell va representar el punt de partida, l’inici d’un recorregut que el va portar cap a camins allunyats dels orígens, i podria ser-ne un exemple el fet de ser un admirador, entre d’altres, de Cezanne o dels fauvistes,  la influència dels quals, com es recull en el present catàleg, és patent en alguna etapa, cosa que representa una opció allunyada ideològicament i formalment del realisme olotí. Tot i això, el fet de ser el fill del paisatgista li va pesar tota la vida, i l’ombra del pare el va seguir sempre. Tothora va ser el fill del pintor admirat per tothom, el fill de Joaquim Vayreda.

En la catalogació de l’obra que ha fet darrerament Mariona Seguranyes, comissària de la present exposició, tampoc no n’ha trobada cap on es veiessin trets característics del realisme propi del paisatgisme olotí, i de fet n’ha

Fig. 13

localitzat molt poca d’aquest període inicial. Hi ha uns pocs esbossos de dibuixos de figures humanes i alguns retalls de tela amb pintures a l’oli de paisatges, que es podrien atribuir a Francesc, però són molts poques mostres i amb trets iniciàtics, sobretot els olis. Així doncs, les que podem considerar com a primeres obres són de la meitat de la dècada dels anys deu: una és un Cap de nen (fig.11 ), i l’altra, un Paisatge (fig. 13); aquest darrer aproximadament de 1913, quan Francesc Vayreda ja tenia vint-i-cinc anys i en feia molts, concretament divuit, que estava relacionat amb centres artístics.

Resulta sorprenent que no es tingui obra del seu pas per l’Escola de Dibuix d’Olot ni tampoc de l’Acadèmia Galí de Barcelona, atès que feien una gran quantitat de treballs tant en un com en l’altre centre. S’ha fet un minuciós seguiment dels descendents que en podien guardar, i també del gran casal familiar, i no se n’ha trobat, tot i que no es pot descartar que surti algun dia un feix de dibuixos en un lloc insòlit. Una explicació a la falta d’obra rau en el fet que el pintor es va cuidar d’esborrar el que estava renyit amb la seva opció artística posterior, que anava cap a altres direccions diferents dels orígens. Si fos així, l’ afirmació de la no- influència de l’Escola d’Olot s’hauria de matisar. Sigui com sigui, per ara no podem comentar el que va sortir inicialment de les seves mans ni en el vessant pictòric ni en l’escultòric.

Però sí que podem confirmar que va heretar del seu pare tant les aptituds artístiques com l’interès per les novetats plàstiques que es produïen. De la mateixa manera que Joaquim Vayreda es va interessar pels moviments paisatgístics que en el seu temps es desenvolupaven pel món, especialment els corrents francesos, visitant París diverses vegades, igualment Francesc va voler conèixer de prop les avantguardes parisenques i va participar activament del noucentisme barceloní. En aquesta ciutat es va relacionar amb Carner, Eugeni d’Ors i un grup de pintors que va aconseguir que anessin a la seva població nadiua com és el cas, entre d’altres, de Rafael Benet, Domènec Carles, Ignasi Mallol, Esteve Monegal, Xavier Nogués i sobretot Ivo Pascual, amb els quals va crear un nucli que va irradiar el moviment noucentista a les comarques gironines.

Aquesta voluntat de conèixer i experimentar nous llenguatges estètics penso que és l’encaix de Francesc Vayreda en l’Escola d’Olot, ja que lluny de concepcions tòpiques, a Olot hi ha hagut sempre entre els seus bons artistes un esperit de recerca, actitud que ha conviscut amb altres formes artesanals de dubtosa qualitat artística i que moltes vegades han estat les úniques que s’han tingut en compte.

La inserció de Francesc Vayreda en la tradició olotina és conceptual. Igualment com Joaquim Vayreda,  que va ser un referent innovador de la pintura catalana de les darreres dècades del XIX, i Olot el punt de reunió dels artistes més inquiets del seu moment, es repetia aquesta atracció a les primeres dècades del segle XX, i novament un Vayreda n’era un dels protagonistes.

Francesc Vayreda va tornar a viure a la seva casa pairal quan ja era un home format artísticament amb una trajectòria plàstica definida, i va esdevenir un bon representant del noucentisme català, fet que fins ara havia estat poc estudiat. Valgui la present exposició per difondre l’obra d’un dels millors pintors olotins de tots els temps.