Francesc Vayreda, de l’impressionisme al Noucentisme a Catalunya
Mariona Seguranyes Bolaños
Doctora en Humanitats
Francesc Vayreda, de l’impressionisme al Noucentisme a Catalunya
Mariona Seguranyes Bolaños
Doctora en Humanitats
“L’heroisme somrient de Francesc Vayreda”
Rafael Benet, La Veu de Catalunya, febrer de 1929
El febrer de 1929, amb motiu de la mort de Francesc Vayreda, Rafael Benet va escriure amb el títol “L’heroisme somrient de Francesc Vayreda” un dels millors articles dedicats a l’artista olotí. Sense cap mena de dubte, darrere del somriure dolç de Francesc Vayreda, darrere de la seva ironia punxant, s’amagava una lluita interna ferotge per a elaborar el seu univers artístic, construït a partir de l’observació atenta dels artistes renaixentistes italians i de la seva admiració envers l’obra de Cézanne i d’alguns impressionistes francesos que copsa durant la seva estada a París el 1911. En l’obra de Francesc Vayreda s’hi sumen una sèrie d’elements que comparteixen tota una generació que rep l’herència de l’influx de l’impressionisme, però que al final opta per l’ordre, l’estructura enfront de la rauxa de la taca de color, enfront de l’impressionisme allò que anomenaren Noucentisme. Però a més Vayreda té un altre element extremadament rellevant: l’herència del pare, Joaquim Vayreda, el gran referent del paisatgisme a Catalunya. El seu fill Francesc lluitarà al llarg de la seva vida per distanciar-se d’aquest llegat, per crear una obra absolutament independent, malgrat que sempre tingui com a punt de partida un mateix paisatge vital, la Garrotxa. I aquest era un repte extremadament complex.
La formació entre Olot, Barcelona i París
L’obra de Joaquim Vayreda (Fig. 14) és una presència constant a la casa on el jove Francesc creix, és present a bona part de les estances de la llar familiar. Però el futur pintor no pot discutir amb el seu pare de qüestions estètiques frec a frec, perquè aquest mor el 1894 quan ell només té sis anys. El seu tutor acadèmic, el que va guiar les seves primeres passes artístiques, fou l’íntim amic del seu pare i puntal també de l’escola olotina, Josep Berga i Boix. Tal com ens esmenta Joan Sala en el text d’aquest catàleg, trobem Francesc Vayreda matriculat des del curs 1895-96 fins al 1906 a l’Escola Menor de Belles Arts d’Olot que dirigia Berga i Boix
, a través de la qual va formar diverses generacions de futurs artesans, pintors i escultors. Per la correspondència conservada entre Francesc Vayreda i Josep Berga i Boix, ens adonem que va existir una bona amistat entre mestre i deixeble, i que Berga i Boix farà el seguiment de la formació de Vayreda a París.
Al llarg de la seva infància Francesc Vayreda pateix una malaltia que li deixa greus lesions a l’esquena i l’obliga a anar encaixonat en una minerva, tal com ens documenta el doctor Joaquim Danés. Les conseqüències d’aquest problema de salut marcaran la seva vida posterior amb una cifosi dorsal i una reduïda estatura.
Vayreda realitza els estudis de comerç i comença a treballar a la fàbrica de sants, el Arte Cristiano, però no l’interessa la feina d’oficina, i decideix iniciar-se en l’escultura, observant Berga i Boix i admirant l’obra d’un antic alumne del seu mestre, l’escultor Josep Clarà, amb qui va mantenir una molt bona amistat. Coneixem una escultura de Vayreda, que probablement sigui d’aquest primer moment, un retrat de nen (Fig. 11). Anys més tard, a mitjan anys deu, el pintor reprendrà el modelatge.
El 1906 es trasllada a Barcelona i entra a l’escola que Francesc d’Assís Galí té al carrer Cucurulla, el mateix any de la seva inauguració. Aquest és un moment molt important, ja que en aquest centre coneix alguns dels que seran els seus companys plàstics, amb els quals crea a Olot un caliu artístic, com Ignasi Mallol i Esteve Monegal. A les tertúlies dels deixebles de Francesc Galí contacta amb Ivo Pascual, tal com ens esmenta Alexandre Cuéllar a la biografia que dedica al pintor de Vilanova i la Geltrú. És a l’aula de Galí on Vayreda decideix fer-se pintor, on agafa gust pel traç i la taca de color, i és sobretot on aprèn a mirar, a observar, tal com els ensenyava Galí, el pedagog de tota una generació d’artistes que després desenvoluparan la seva pintura sota diferents estètiques. Entre els seus primers alumnes s’hi trobaven el mexicà Javier Goitia, el germà de Darius Vilàs, i el futur col·leccionista Lluís Plandiura, que esdevé un dels amics propers de Vayreda, Mallol, Pascual i Domènec Carles. Enric Jardí i el mateix Francesc Galí ens dibuixa Francesc Vayreda entre la segona onada d’alumnes que entren a l’acadèmia, juntament amb Ignasi Mallol, Esteve Monegal, Marià Espinal i Joan Miró, Josep Aragay, Rafael Benet i Jaume Mercadé, el pintor i gravador Enrich-Cristòfor Ricart, el ceramista Heribert Casany, i els arquitectes Joan Bergós, Ramon Reventós, Cesar Martinell, entre d’altres. Això ens fa pensar que Vayreda inicia la seva assistència a les classes de Galí a finals del 1906. L’essència de l’escola ens ve donada per un article de l’Alexandre Cirici que cita Josep Pla dins l’Homenot que dedica a Galí i que és fruit de les converses que havien tingut plegats Cirici i Galí :“ ‘L’Escola posà en circulació –escriu el crític– una idea de Catalunya Mediterrània, un xic grega, molt florentina i fortament pagesa i marinera, amb un concepte de plàstica entre Cézanne i Signorelli, una gramàtica de les formes closes més de Modigliani que no d’Ingres, uns tres passos cubistes i una temàtica de noies de poble i vailets, de càntirs i atzavares, orenetes i cistells de fruita, de velers i campanars, d’un barroquisme que s’anava afinant, fent-se esvelt, en un deliciós manierisme franc i ple de salut. El predomini del dibuix –segons el programa de Riquer– s’havia realitzat, però s’associava, com les imatges d’Épinal, a un colorisme vivíssim, carregat d’alegria fauve. La idea clau de l’Escola era creure que l’art no es pot ensenyar. Galí confiava en un esforç total per millorar l’home, no pas per aprendre un ofici en si. Per això l’ensenyament es basava en les humanitats, en la lectura comentada de Shakespeare, de Goethe, de Dostoievski, i en els concerts de dissabte, invariablement dedicats a la música de Bach. (...) Un altre element fonamental de l’ensenyament eren les excursions, especialment al Montseny, a Sant Cugat, al Laberint d’Horta. Res de pinzells ni de pintures: anaven a mirar, només. Galí deia als deixebles que portessin una corona d’ulls al cap.’ ”. Sens dubte, l’aprendre a mirar, a observar, devia ésser molt important per a Francesc Vayreda, ja que li devia permetre iniciar un nou camí en una pintura molt distant de la del seu pare. A l’aula Galí, Vayreda també estableix bona amistat amb Rafael Benet i Jaume Mercadé. Benet recorda en un article els dies passats a l’aula de Galí que representen el punt de partida i reflexió per a diversos futurs artistes: “En l’Escola d’Art d’en Galí, entre el 1908 i el 1912, es trobaven aplegats un nucli de xicots que avui ocupen llocs preeminents dintre la nova generació d’artistes. Recordem alguns noms: Esteve Monegal, aleshores pintor, avui escultor; Francesc Vayreda, Josep Aragay, Ignasi Mallol, Manuel Humbert, Jaume Mercadé, Joan Mirambell, Antoni Puig-Gairalt, Josep Armengol, Nicolau Rubio, Marian A. Espinal, Cèsar Martinell, Ramón Raventós, etc. La figura d’en Galí posava més audàcia i més consistència als nostres somnis. En Galí era, abans que tot, un mestre, que per dir-ho d’una manera o altra, es treia de les entranyes el que a nosaltres ens mancava.” Llorenç Artigas, en un article del 1917, esmenta entre els deixebles de Galí “sense màcula de contagi” Manuel Humbert, Ignasi Mallol i Francesc Vayreda, i afegeix entre els qui refermaren la seva personalitat, Enric C. Ricart i Joan Miró. I defineix l’obra de Galí (Fig. 15) en la seva acadèmia com la “d’un educador; ell comprengué que els artistes no es fan; tot lo contrari es desvetllen, i per això no es preocupà a fer gent que sapigués dibuixar correctament un nas o una cama, sinó de fer gent que fos capaç de sentir l’art.”
Sabem pel mateix Francesc Vayreda que va estar-se a l’acadèmia Galí dos anys, des de finals del 1906 fins al 1908. En aquests temps d’aprenentatge és quan lloguen diversos tallers plegats alternant-se entre ells Esteve Monegal, Ignasi Mallol, Ivo Pascual i el mateix Francesc Vayreda. Existeix una correspondència creuada on podem resseguir les anades i vingudes per cercar unes habitacions il·luminades que els serveixin d’espai de treball. Per una carta que dirigeix Ignasi Mallol a Francesc Vayreda, tenim notícia que Mallol ha llogat un taller amb Ivo Pascual i que compten amb Vayreda per tirar endavant el nou local, que es troba situat al carrer Lauria número 3: “és un taller que tu ja en deus haver sentit parlar, és un dels tallers més hermosos de Barcelona, és el taller de l’Andreu. L’hem llogat l’Ivo i jo contan amb tu.” Al llarg d’aquests anys Monegal, Mallol, Pascual i Vayreda compartiran amb intermitències diversos espais de treball. Fruit de les complicitats que mantenen els joves pintors, Francesc Vayreda convida els seus amics Ivo Pascual i Ignasi Mallol a passar l’estiu del 1910 a Olot; aquest serà el primer estiu de molts de campanya pictòrica a la Garrotxa, d’excursions per les muntanyes dels voltants, i de llargues tertúlies amb els artistes que passen l’estiu a la zona com els germans Llimona, Joan (Fig. 16) i Josep, Enric Galwey i el gran mestre Josep Berga i Boix. És a Olot on Ivo Pascual (doc. 3)
coneix la que serà la seva muller, Maria Bassols, filla de Joan Bassols, que passa els estius en una casa de “ca la Plaça”, la plaça Major d’Olot, que es converteix en punt de trobada de tertúlia per a la gent més jove. Una germana de Maria Bassols, la Mercè, es casa amb l’escriptor Xavier Montsalvatge Iglesias, amb qui Ivo Pascual i Francesc Vayreda mantindran trobades. Francesc Vayreda alterna els hiverns a Barcelona i els estius a Olot,(doc. 4) on segueix amatent els actes artístics de la ciutat i en pren part, com l’obertura de tallers que té lloc amb motiu de les festes del Tura d’Olot, el setembre de 1909. Amb motiu d’aquest esdeveniment, Vayreda exposa una tela al taller del seu primer mestre, Josep Berga i Boix, considerat per la premsa del moment com “el taller pairal dels nostres artistes”
, on, a banda de nombroses composicions del mateix Berga i Boix, hi ha unes aquarel·les del germà de Francesc, Raimon Vayreda, que seguirà el camí de la crítica d’art i la decoració de mobles.
A Olot Francesc Vayreda és present en diversos concursos i certàmens, com el concurs lexicogràfic de la llengua catalana, que se celebra el 1908 organitzat pel Centre Catòlic d’Olot per col·laborar amb el diccionari català que estava elaborant en aquells moments mossèn Antoni Alcover. El concurs esmentat també serveix a la població per “arxivar en el Museu de la nostra ciutat les més complertes y variades col·leccions de paraules pròpies i característiques de la rodolia olotina (..) aplegador del vocabulari de les diferentes industries, arts y oficis de la nostra comarca”. En aquest concurs el jurat estava encapçalat per mossèn Antoni Maria Alcover, com a president, seguit per Vayreda, Josep Maria Garganta i Josep Maria Capdevila. El 1908 Vayreda obté el primer premi del Certamen literarioartístic d’Olot en la categoria de dibuix, amb el tema Estudi del Tura
, i és autor del dibuix de la nova portada que estrena el diari El Deber, on es representa un sant Jordi amb el drac. El 1910 és membre del jurat del certamen literari i artístic dels Jocs Florals d’Olot i el 1911 forma part de la junta organitzadora del mateix acte, en el qual també participen activament Josep Maria Garganta i Josep Maria Capdevila. Vayreda anima els seus amics pintors que donin una obra al Certamen com a premi d’algunes de les categories del concurs, i així ho fan Ivo Pascual, Josep Berga i Boada, Melcior Domenge i Celestí Devesa.
Cap al 1911 Francesc Vayreda assisteix a les reunions del Cercle Artístic de Sant Lluc, en què el seu pare havia estat un dels primers socis, i on es retroba amb amics de la seva família, com els germans Llimona. Participa a través d’aquesta associació en la VI Exposició Internacional d’Art, que va tenir lloc l’abril de 1911 al Palau de Belles Arts, amb un gran nombre d’artistes que hi van concórrer, entre els quals hi va ésser representat amb quinze teles Joaquim Vayreda, com un homenatge al gran paisatgista. Els artistes que hi van prendre part del Cercle foren Joan Llimona, Alexandre de Riquer, Josep Berga i Boix, Pau Gargallo, Ismael Smith, Ricard Opisso, Enric Galwey, Carles Pellicer, Joquim Vancells, Melcior Domenge, Ivo Pascual, Pere Viver, Fèlix Mestres, Joan Pinós, Joan Baixas, Lluís Masriera, Joan Borrell Nicolau i els socis ingressats recentment: Darius i Joan Vilàs, Josep de Togores, Ignasi Mallol, Domènec Carles i Francesc Vayreda. Mallol, Togores i Vayreda van rebre una medalla de tercera classe. En una carta que Ignasi Mallol dirigeix a Francesc Vayreda li expressa la seva satisfacció per l’homenatge que es va fer al seu pare Joaquim Vayreda, que considera un deute de la pintura catalana envers el gran paisatgista: “... ja que per fi i encara que molt modestament en relació als mèrits de l’il·lustre paisatgista ens hem recordat que havia existit un home que havia donat gloria i profit a l’honoríssima comarca d’Olot al mateix temps que a Catalunya entera, tot donant als artistes un model en què aprendre i emmirallar-s’hi.”
Alguns dels socis més il·lustres que sovintejaven el Cercle de Sant Lluc eren Josep Carner, Eugeni d’Ors, Ivo Pascual, Ignasi Mallol, Joan Miró, Rafael Benet i Francesc Galí. Precisament Domènec Carles a les seves memòries relata algunes de les tertúlies més apassionades del Cercle on intervingué Galí: “El pintor Galí andaba por el Círculo sosteniendo teorías muy personales y evolucionando constantemente. Como fuése que Rusiñol y Casas, en su época llamada ‘gris’, hubiesen eliminado el negro de su paleta, lo que resulta difícil: aconsejó eliminar el blanco, y aisí, por aquel entonces, su influencia produjo una pintura muy apagada en muchos de sus discípulos.” Possiblement aquest és un element a tenir en compte en les composicions obscures de Francesc Vayreda de principis dels anys deu. Vayreda en aquests moments es mou en aquest entorn artístic que el porta el 1911 a preparar una estada a París amb els seus companys Esteve Monegal, Domènec Carles i Ignasi Mallol. Ivo Pascual també té moltes ganes d’agafar les maletes amb els seus companys, però les reticències familiars el retenen entre Olot, acabant de pintar, i Barcelona, participant en nombroses exposicions. Finalment, el 26 d’octubre de 1911 Francesc Vayreda marxa cap a París acompanyat de Domènec Carles i Esteve Monegal. Ignasi Mallol s’afegirà al grup més tard, en aquells moments el reté a Barcelona la decoració del menjador de l’advocat Joan Permanyer. Mallol des de Barcelona per correspondència fa el seguiment del viatge dels seus amics: “…estich que el diumenge passat vau anar a Versailles, que hermós ha d’ésser. Quines ganes tinc de ésser al vostre costat; vosaltres que sou els meus millors amics, que vos trovo a faltar … haveure si dintre d’un mes puc estar entre vosaltres.”
Tenim notícia, per una carta que Francesc Vayreda adreça al seu amic escriptor Josep Maria Capdevila, que a París es dedica a estudiar tècniques artístiques, a perfeccionar el dibuix i, sobretot, a observar els grans artistes del Louvre. Aquesta missiva anys més tard Capdevila la reprodueix a l’interior de la monografia que dedica al pintor: “ ‘És a París’, m’escriu, ‘on començo a treballar d’una manera intensa, principalment a dibuixar sota el mestratge dels dibuixos italians del Louvre, i amb algunes observacions collides a en Clarà. ... En Galí va educar-me en la pintura’, diu Vayreda, però creu que a París es va formar. Hi va admirar els impressionistes, Pissarro i Manet principalment. ‘Corot i Millet’, m’escriu, ‘m’interessaven molt, però aquells dos m’influïren més en els meus estudis’. A París no pintà gens; aprenia el dibuix.” Francesc Vayreda amb els seus amics Monegal i Domènec Carles primer s’instal·len en un hotel per traslladar-se finalment a un pis a la zona del bulevard de Montparnasse, on sobretot deambulen pels carrers de la ciutat de la llum i viuen l’ambient bohemi dels bistrots. En el seu estudi sobre Esteve Monegal, Francesc Fontbona ens explica que el futur escultor viatja a París per rebre lliçons de Josep Clarà i que a prop de l’estació de Montparnasse lloga un estudi que es converteix en punt de reunió d’amics com el pintor Lluís Torres Farell i l’editor i també pintor mexicà Freiman. Josep Clarà guia també Francesc Vayreda i l’adreça al Cercle International des Arts on ell havia exposat el 1910 una col·lecció dels seus dibuixos de nimfes clàssiques
. Clarà (Fig. 17) en aquells moments passa per un moment daurat de la seva producció, viu a la capital francesa des del 1897, i el reconeixement li ve d’arreu: el 1910, la medalla d’or a l’Exposició Internacional de Brussel·les i a l’Exposició internacional de Madrid, i el 1912, la primera medalla de l’Exposició Internacional d’Amsterdam. A Catalunya el reconeixement li arriba a través del segon Saló de les Arts i els Artistes, el 1911, i sobretot a l’Exposició Internacional d’Art, on presenta 17 escultures i 32 dibuixos, i obté un diploma extraordinari pel conjunt de la seva obra. El juny de 1911 se celebra un sopar en homenatge a Clarà on assisteix Paul Bornet, president del Cercle International des Arts, en el transcurs del qual Eugeni d’Ors i Bornet decideixen realitzar una exposició de “noucentistes catalans” en aquesta institució francesa per a la propera tardor, de la qual no tenim cap més notícia. Xènius fins i tot dedica una glossa al suposat acord. Precisament per aquesta glossa d’Eugeni d’Ors tenim detalls del funcionament d’aquest Cercle, on s’organitzen exposicions, conferències i debats i cursos de dibuix i gravat: “M. Bornet -una mica excepcionalment entre els francesos- és un esperit molt ample al que mai ha mancat la simpatia per les manifestacions per l’art estranger. De la Grècia Antiga a la moderna Nortamèrica, res deixa d’apassionar-lo en aquest punt. (...) Ha fet acollir preferentment a les galeries de son cercle exposicions estrangeres que han sacudit més d’una volta per sa novetat i vigor, la beata i peresosa ignorància chauvina, tan corrent entre el bon públic de París. L’una estació eren els russos. L’estació següent els polonesos, tan gelosos tots de fugir de l’equívoc nacional orientalista com Madame Mela Mutermilch...”. És enmig d’aquest context que Francesc Vayreda assisteix a un dels cursos d’aquest Cercle International des Arts, que com hem vist té una bona acceptació per part d’un dels teòrics del noucentisme, Eugeni d’Ors. També qui ens dóna dades d’aquest cercle és Domènec Carles a les seves Memorias de un pintor, on precisament recorda el seu viatge a París acompanyat per Monegal i Vayreda : “Esta ‘Academia de los Extrangeros’ era la cosa más desorganizada del mundo. Allá mandábamos todos y las discusiones eran interminables eran el fruto de tanta tolerancia. (…) Allí se veían artistas de reconocida fama y de acusada personalidad. José Clará, nuestro gran escultor, trabajaba allí. También Mela Mutermilch, la pintora polaca y otros. La colonia española era numerosa y trabajamos mucho.” Carles també explica la divertida anècdota de com ell i Francesc Vayreda realitzen una sèrie de composicions per encàrrec del conegut marxant d’art anomenat Clovis Sagot, que tenia un local ampli a la Rue Laffitte. Sagot els demanava que les seves teles prescindissin del color i acusessin els volums, per encaixar amb l’estètica del cubisme. No cal dir que les instruccions de Sagot amb Vayreda i Carles no van tenir l’afecte desitjat. Carles descriu l’experiència parisenca com un moment de barreja d’estils. Per una banda, els diferents ismes que entraven amb força, com el cubisme i el constructivisme, i per l’altra, els pintors impressionistes, que eren uns referents que admiraven i tenien clars, com Monet, Cézanne, Courbet, Manet, Degas o Renoir. La correspondència de Vayreda amb la seva família ens confirma l’escepticisme amb què ell i els seus amics observen l’esclat del cubisme a París.
Una carta de Berga i Boix adreçada a Vayreda també ens reafirma les activitats del pintor a París, com les seves visites al Louvre i a l’acadèmia Cercle International des Arts: “Apreciat amich, vaig rebre la teva carta i veig per ella que no sols estàs ben enterat dels grans mestres del Louvre, sinó que has tingut la sort de refugiar-te en aquest cèrcol que em descrius.” I és Benet qui ens parla de la disciplina habitual a la qual se sotmet el jove artista: “...cada matí concorria a l’Acadèmia, a les tardes al Louvre i als vespres altra vegada a dibuixar el cos humà. Francesc, a París, mostrà la seva independència d’esperit, treballava d’una manera singular.”
Paral·lelament, Francesc Vayreda des de París està ben informat de tot allò que succeeix a Barcelona per les cartes que li fan arribar els seus germans, que el posen al dia dels actes culturals a la capital catalana, com l’exposició de Torres Garcia el 1912 a la Sala Dalmau: “En Torres Garcia té una exposició a can Dalmau y té alguna cosa bastant interessant ... vol ser ... mediterranea grega grega...”
Per una missiva del seu oncle Joaquim Casabó, sabem que el 6 d’abril de 1912 Vayreda encara es troba a París i que té la intenció de passar per Itàlia en el viatge de tornada, cosa que finalment no fa. També tenim notícia que volia aprofitar el viatge per posar-se al dia “dels diferents procediments de decoració”.
A les agendes de l’escultor Josep Clarà, Vayreda és esmentat en diverses ocasions, una primera el 18 de febrer de 1912, juntament amb Monegal, Carles i Mallol, en què s’especifica que passen el dia pels voltants de París, a “la Ville d’Avray a la memòria del pintor Corot”. El 13 d’abril de 1912 torna a aparèixer : “Vernissage del Salon. Hi vaig amb als meus germans i alguns amics, Vayreda, Monegal, Teixidor i Galoup.” Clarà es refereix al Salon de la Société Nationale des Beaux-Arts de París, en el qual va participar amb cinc bronzes, un marbre, cinc caps i el conjunt Le Rythme, tal com ens explica el mateix escultor.
Després d’un llarg temps residint a París, la setmana del 22 d’abril, Francesc Vayreda acompanyat de Josep Clarà, viatja a Bèlgica, Holanda i Alemanya, on visiten els principals museus per conèixer la pintura flamenca. Vayreda amb Clarà retornen a Olot cap a finals de maig de 1912, tal com podem resseguir per la premsa local.
El pintor olotí en aquests moments es dedica a l’estudi de les tècniques pictòriques, sobretot el fresc, la xilografia i també analitza l’obra dels artistes italians primitius i renaixentistes. Sabem per Rafael Benet que en aquests moments té com a llibre de capçalera l’edició francesa del 1911 de Cennino Cennini Le Livre de l’art o Traité de la peinture, amb un pròleg d’Auguste Renoir, que reforçava la idea que l’artista en primer lloc ha d’ésser un bon artesà. Aquest tractat de Cennini representa la reflexió de l’artista com a gran dominador de les tècniques, les quals li han de permetre reproduir les seves fantasies. En aquest tractat Cennini elogia per sobre de tot el seu mestre Giotto, el pintor “modern”. Le Livre de l’art o Il Libro dell’arte és una mena de receptari de tècniques pictòriques en què s’exalten com a premisses bàsiques el domini del dibuix i la importància del treball de les ombres i els volums, tal com feia Giotto. Els colors s’han d’integrar en el dibuix i han d’adquirir volums depenent dels seus tons, obscurs o clars. El més rellevant i conegut del tractat de Cennini són els capítols dedicats a la pintura al fresc que sens dubte Francesc Vayreda va prendre com a referència per oferir una de les seves conferències l’agost de 1912, que tractava precisament dels procediments dels pintors a l’època del Renaixement. Aquesta xerrada formava part d’una altra sobre la pintura francesa des de finals del XIX i fins a la pintura cubista del seu present, que era precisament el que ell havia conegut al llarg de la seva estada a París. A més, Vayreda va practicar aquesta tècnica de la pintura al fresc en un dels murs del jardí de la seva casa pairal a Olot, que actualment encara es conserva, i que mostrava, tal com ens indica Benet, influències de Bernardino “Luini”. Tal com ens apunta Benet, Vayreda sense viatjar a Itàlia va mirar envers el passat renaixentista italià, segurament compartint una inquietud que està a l’aire i en la ment de molts dels pintors del seu present com Torres Garcia, Joaquim Sunyer, Josep Aragay o bé Enric Cristòfol Ricart, que acaben passant per Itàlia en un moment o altre. En aquests moments Prat de la Riba encarrega a Torres Garcia les pintures murals del saló de Sant Jordi del Palau de la Diputació de Barcelona, actualment Generalitat de Catalunya, fruit de l’èxit de la seva darrera exposició de la sala Dalmau el 1912. Precisament, en aquests mateixos anys, quan retorna de París, Vayreda pinta una sèrie d’assaigs de pintura al fresc amb influències de les obres que havia vist de Botticelli al Louvre. Fins i tot Benet afirma que “abans que el nostre Torres-Garcia intentés restaurar la tècnica monumental per excel·lència, Vayreda ja s’ho havia proposat”. Per la premsa de l’època podem resseguir aquesta embranzida de l’estudi de la pintura mural que Vayreda realitza, juntament amb alguns dels qui havien estat alumnes de l’Escola Galí, els seus amics inseparables Esteve Monegal i Ignasi Mallol. Cal tenir en compte que Vayreda fa totes aquestes passes en un context estètic i conceptual clarament classicitzant i mediterrani. De fet, el pintor olotí, no treballa aïllat, en tot moment està informat de tot el que succeeix a Barcelona i sabem que segueix amb interès el Glossari de Xènius, que es llegia sense deixar de dibuixar aquella “mitja rialleta”. Així doncs, no podem perdre de vista el que s’està gestant a l’entorn cultural català: la fundació de l’associació Les Arts i els Artistes, el 1910, impulsada per Ivo Pascual i també inicialment pel mateix Eugeni d’Ors; la publicació de l’Almanach dels Noucentistes, el 1911; la publicació de l’obra d’Eugeni d’Ors La Ben plantada, el 1912; l’exposició individual de Joaquim Sunyer a la Fayans Català, en què mostra les seves obres emblemàtiques, com Mediterrània o La Pastoral, i l’exposició individual d’Enric Casanovas a la mateixa sala amb les seves escultures primitives i arcaiques. En aquest moment també és important la presència, a la VI Exposició Internacional d’Art, en la qual també havia pres part Francesc Vayreda, d’una sèrie d’obres simptomàtiques d’aquest retorn al classicisme que d’Ors reivindicava des del seu Glossari. Ens referim a la tela de Torres Garcia La Filosofia presentada per Pal·las Athenea en el Parnàs com la desena musa o l’escultura Joventut de Josep Clarà. Vayreda també coneix l’exposició de Torres Garcia a les Galeries Dalmau de l'any 1912, en què és present Tarongers vora el mar (Fig. 18), i el contrapunt és l’exhibició d’art cubista a les mateixes Galeries Dalmau.
En aquests moments Vayreda, ja plenament format, inicia la seva primera etapa pictòrica sota l’influx de l’impressionisme i de la llum de Cézanne, que cada vegada esdevindrà més intensa.
De l’influx de l’impressionisme a Cézanne
Un cop instal·lat novament a Barcelona, després del seu viatge a París, Vayreda torna a compartir taller amb els seus companys Monegal i Mallol. Per un article a La Veu de Catalunyadel gener de 1914, sabem que tenien un local llogat al carrer Roger de Flor, número 82, amb diverses estances que feien la funció de taller de cada un dels artistes, i que a tots tres els unia una estreta amistat i una sèrie de complicitats . Aquest taller el mantenen aproximadament fins que Francesc Vayreda es trasllada definitivament a Olot, l'any 1917, quan es casa amb la seva muller, Francisca Bofill.
El mes de juny de 1913, Vayreda exposa a la Sala Parés juntament amb Ignasi Mallol i Manuel Fontanals i, segons Joan Anton Maragall, els tres artistes es tenien “una gran amistat” i representaven “els artistes joves que molt aviat deixarien la Sala Parés per exposar a les galeries noves que s’anaven establint a Barcelona.” Però no era la primera vegada que Vayreda mostrava les seves obres a la Sala Parés, ja ho havia fet el 1911 a l’exposició extraordinària amb motiu de les reformes realitzades a la galeria. El desembre de 1913 Vayreda és admès en la VIII Exposició del Cercle de Sant Lluc que també va tenir lloc a la Sala Parés, en la qual van participar trenta-sis artistes, entre ells Joan Llimona, Dionís Baixeras, Enric Galwey, Fèlix Mestres, Frederic Masriera, Joaquim Mir. Entre els socis més novells hi havia Francesc Canyellas, Domènec Carles, Ivo Pascual, Ignasi Mallol, Darius i Joan Vilàs. Entre els qui ensenyen obra per primer cop hi havia Rafael Benet, Lluís Mercadé i Joan Miró.
Però aquest 1913 (Fig. 19) és un any important per Vayreda perquè entra a l’associació de Les Arts i els Artistes, tot just després d’haver-hi estat admesos Ignasi Mallol i Domènec Carles. S’estrena a l’associació amb tres petites teles presents a l’exposició de la Fayans Català, del 10 i el 25 de gener de 1913. Folch i Torres li augura un futur prometedor i exalta per sobre de tot una petita composició exclamant que “és una de les obres més hermoses del Saló. Acàs per ésser el paisatge despullat d’elements expressius i d’atractives frivolitats, l’obra d’en Vayreda ens ensenya la seva ànima.”
Folch i Torres ja s’adona que Vayreda segueix un procés de despullament d’elements lírics, superficials, per assolir l’estructura i la base del paisatge a través del dibuix. Aquesta eliminació de l’element líric es deu a la insistència de Vayreda d’allunyar-se de l’estètica del seu pare, Joaquim Vayreda, un referent ineludible dins el paisatgisme a Catalunya. El pintor olotí tot just s’inicia en un llarg període de depuració, de treball del dibuix sobre la base del seu estudi dels artistes renaixentistes a partir del tractat de Cennini.
Aquest estiu de 1913 és convidat a l’exposició amb motiu de la festa d’inauguració de l’edifici de l’associació cultural Athenea, engegada per l’arquitecte gironí Rafael Masó, que arrossega tota una generació d’artistes i artesans amb la seva arquitectura i estudi del patrimoni local. Qui participa de ple a engegar aquest projecte cultural amb Masó és Xavier Montsalvatge (Fig. 20), escriptor, banquer, pintor i mecenes, que té de cunyat a Ivo Pascual, amb el qual l’unia una estreta amistat i una admiració pel paisatge olotí. Els artistes propers a Pascual
són convidats a la inauguració d’Athenea: Vayreda, Ignasi Mallol, Domènec Carles i Rafael Benet. També hi són presents els germans Llimona, Josep i Joan, instal·lats els estius a Olot, i Enric Galwey, que arrossega la tradició de l’escola olotina, com els anteriors esmentats. Participen també en la mostra els artistes portadors de la nova estètica classicitzant, Torres Garcia, Josep Aragay i els artistes modernistes, Santiago Rusiñol, Prudenci Bertrana. També hi eren presents Joaquim Mir, Darío de Regoyos, Marquès Puig i els pintors que són considerats noves promeses, com ara Josep de Togores i Darius Vilàs, entre d’altres. Alguns d’aquests pintors amb la seva obra participaven en un retorn a la naturalesa, una evocació mediterrània del paisatge, una recerca de les arrels clàssiques, premisses contingudes als articles de Torres Garcia recollits al llibre Notes d’art que es publica aquest mateix 1913 a Girona, editat per la impremta Masó, i que esdevé un estudi de referència per configurar l’estètica noucentista. Vayreda hi va presentar un retrat i un bodegó.
L’estiu de 1913 tornen anar a Olot Ivo Pascual, Ignasi Mallol i Domènec Carles, on passen quatre mesos treballant amb el paisatge de la Garrotxa, i fent tertúlia amb el seu bon amic Francesc Vayreda. Per la correspondència creuada entre els quatre pintors, podem veure els preparatius de l’estada i les anades i vingudes de tots ells. La Garrotxa esdevé una mena de paradís per als quatre amics, que esperen amb frisança que arribin els estius per retornar a la fonda on s’hostatgen, i repetir les sortides pels entorns naturals de la zona i passejar-se per la plaça i fer tertúlia al taller de can Vayreda, l’actual espai de treball de Quico Vayreda, tal com l’anomenen els seus companys. En una carta del novembre de 1912, Ivo Pascual recorda les seves estades de l’estiu anterior a Olot i expressa el seu enyor per un espai natural que ha ajudat a madurar les seves obres, i li ha ofert els seus primers èxits a les mostres de Barcelona. Pascual li relata totes aquestes sensacions a Francesc Vayreda, revivint “el goig d’enyorar aquestes hermoses terres que avui són per mi les més estimades.”
Cal contextualitzar envers a mitjan anys deu la decoració d’una de les sales de la casa Pujador que porta a terme Francesc Vayreda. Es tracta de tres teles de forma ovalada que representen les nimfes de les arts, una dedicada a la pintura (Fig. 21) i la tercera a l’escriptura (Fig. 23). La casa Pujador
fou encarregada pel seu propietari Isidor Pujador a l’arquitecte modernista Josep Azemar, el 1911, i fou finalitzada totalment el setembre de 1913. Sabem que el projecte de decoració d’aquesta sala arrenca a partir d’una carta que Vayreda adreça des de París, entre finals de desembre de 1911 i principis de gener de 1912, al mateix arquitecte Azemar per demanar-li que parli amb el senyor Pujador i li pregunti si té alguna sala de la casa per decorar. Com podem veure, aquesta petició va donar els seus fruits i molt probablement una d’aquestes teles va ser exposada a Les Arts i els Artistes del 1916 sota el nom de Plafó. Aquestes tres nimfes presenten unes formes arrodonides, i una expressió hieràtica, amb els ulls ametllats, fent clara referència al món clàssic; aquests són punts en comú amb les pintures murals que Torres Garcia està fent per al Saló de Sant Jordi de la Diputació de Barcelona per encàrrec de Prat de la Riba, el 1913, mateix any que el pintor uruguaià va fundar l’Escola de decoració, inicialment situada a Sarrià, on van acudir alumnes com Josep Obiols, Martí Casadevall, amb qui Vayreda mantindrà contacte, i el seu íntim amic, l’escultor Esteve Monegal. El setembre de 1913 apareixen a la premsa unes crítiques molt dures contra els murals de Torres Garcia
, fet que provoca que molts amics de l’artista uruguaià es posicionin públicament a favor de la seva obra. Sense cap mena de dubte, Vayreda i els seus amics es decanten per l’hel·lenisme i el primitivisme de Torres Garcia i el segueixen estèticament, i una bona prova d’això són aquestes tres teles de forma ovalada.
Tenim coneixement que qui també va realitzar un conjunt de teles per a un dels menjadors de la casa Pujador fou el pintor Miquel Domenge, en què reproduïa escenes quotidianes del treball del camp, com segues, la verema i un gran quadre religiós sobre el Sant Sopar que va elaborar al llarg del 1914 i que va ensenyar públicament el gener de 1915 .
L’abril de 1914 té lloc la primera exposició individual de Francesc Vayreda a la Fayans Català, organitzada per l’associació Les Arts i els Artistes, que és la seva presentació en públic. Mostra catorze teles, entre les quals Retrat de JP (Fig. 24), el que serà el futur pintor Josep Pujol, que acompanya Vayreda en les seves sortides plàstiques pels voltants d’Olot, ajudant-lo a portar els estris de pintar. Domènec Moli, en la monografia que va dedicar a Josep Pujol, fa referència a aquest lligam que es va establir entre el jove pintor i Vayreda: “Aquest home afable, i gran pintor, tenia debilitats pel jove Pujol -en Pujolet-, i moltes vegades demanava a l’Iu per emportar-se’l a pintar com ell.” 
És a través de Francesc Vayreda que Pujol entra un temps més tard com a aprenent al taller que el joier i pintor Jaume Mercadé té a Barcelona. En aquest Retrat de Josep Pujol (Fig. 24) cal destacar la importància de la taca de color, el pigment obscur, una influència indubtable de les indicacions que els feia el seu antic mestre Francesc Galí, que convidava els seus alumnes a abandonar el color blanc. En aquesta composició hi entreveiem l’influx de l’impressionisme, ben present en la ment de Vayreda arran de la seva estada a París; Camille Pissarro i Eduard Manet esdevenen referents observant aquesta composició. També forma part de l’exposició de la Fayans Dona en repòs (Fig. 25), ajaguda damunt un mantell verd, que apareix també reproduïda a l’interior del catàleg (doc. 5)
. Vayreda va rebre bones crítiques a La Veu de Catalunya i el filòsof i assagista Francesc Pujols escriu un article a la Revista Nova avalant la seva obra creativa i profetitzant “un avenir de glòria al jove i ardit pintor”. Pujols a l’inici de l’article marca les diferències pictòriques de Francesc respecte del seu pare Joaquim Vayreda, de qui d’ençà el 1911, arran de l’Exposició Internacional d’Art, s’aniran succeint els homenatges i el reconeixement per la vàlua de la seva obra pictòrica dins la història de l’art català. Francesc Vayreda davant la producció pictòrica del seu pare té un repte complex en encetar la seva pròpia carrera artística, i és precisament amb aquesta reflexió amb la qual arrenca Pujols el seu article, defensant com a innovadores i plenes de vida les teles de Vayreda a la Fayans enfront de l’obra de Joaquim Vayreda: “... perquè mentre en el pare s’hi veu predominar la tendresa i la dolçor de les visions, el fill es presenta ferm i vigorós, tant en els paisatges com en les figures; però si en el primer, la correcció, la maduresa i l’equilibri aconsegueixen concretar la dolçor i la tendresa, les facultats actuals del segon no han assolit encara del tot la força que requereix la fermesa i el vigor de les seves visions plenes de vida.”
Si uns mots repeteix Pujols, ideòleg de Les Arts i els Artistes, al llarg de tot el text, són vida i vigor, i sense cap mena de dubte l’obra de Vayreda ofereix una nova via a aquesta associació. És precisament en aquests moments quan Vayreda fa el Retrat de Francesc Pujols (Fig. 26), molt possiblement arran de l’article del filòsof, en què tenen un paper rellevant les mans, amb una de les quals sosté una ploma.
Francesc Vayreda amb Ignasi Mallol són convidats per Rafael Masó a exposar a Athenea el mes de juny d’aquest 1914, on Vayreda presenta setze teles, les quals ja havien estat exposades a Fayans i Ignasi Mallol mostra tres teles i un panneau que havia realitzat conjuntament amb Esteve Monegal. Cal tenir en compte que Monegal, Mallol i Vayreda compartien taller a Barcelona i es trobaven al mig de l’onada de la seva iniciativa de dedicar-se a la pintura decorativa, seguint l’estela iniciada per altres artistes del moment. Sabem per una carta que Masó adreça a Francesc Vayreda, que l’exposició va ésser del tot satisfactòria per als socis d’Athenea que expressen en junta la “dolça gratitud” envers els dos artistes, i l’arquitecte acaba la carta desitjant-los “forta constància per assolir els sospirats ideals.”
La relació entre Francesc Vayreda i Rafael Masó va donar peu a un encàrrec que li va fer l’arquitecte per a la casa Masramon, en la qual estava treballant a Olot. Aquest projecte va arrencar el 1912 i precisament el terreny sobre el qual es va edificar l’habitatge, el Manso Reixach, havia estat propietat de Francesc Vayreda, que el pintor va vendre a Josep Maria Masramon per tirar endavant la llar familiar, que es va acabar convertint en una de les edificacions més importants de Rafael Masó i representativa del Noucentisme. Les obres de la casa Masramon es van iniciar el 1913 i es van allargar fins al 1915. Masó va encarregar a Francesc Vayreda la decoració d’un capçal per a unes lleixes d’una de les estances de la casa (doc. 6). El moble era dissenyat per Masó i la decoració la van portar a terme Francesc Vayreda amb el seu germà Raimon, que en aquells moments es trobava a Barcelona estudiant tècniques artístiques i visitava sovint Esteve Monegal. Tenim coneixement que hi participen els dos germans per una carta que s’escriuen on esmenten el “projecte de Masó”
. El motiu de la decoració era La Verge del Roser (Fig. 27). Estèticament aquesta verge és molt allunyada de les composicions de Francesc i això ens fa pensar que molt probablement la intervenció del seu germà Raimon fou més important que la seva pròpia.
Precisament Esteve Monegal al llarg del 1914 es troba treballant en una escultura que ha d’encapçalar una de les façanes de l’edifici Masramon. Tenim notícies de detalls d’aquest encàrrec i de com va anar avançant estèticament per la correspondència que va mantenir Monegal amb Masó: “No, si en la meva última carta li vaig dir que la meva escultura representa la Pau, ¿No troba que és millor sobretot que la Justícia? (..), en tot cas la modificació que hi caldria fora sols l’addisió [sic] d’una pobra espasa.” Finalment, l’escultura va acabar personificant la pau, tal com ell l’havia concebuda, i Monegal, entusiasmat, no para d’agrair a l’arquitecte l’encàrrec i com conjumina la seva creació amb l’esperit de l’arquitectura de Masó: és “l’harmonia” que ho lliga tot. Realment estem davant d’una deessa grega, en què les proporcions i l’equilibri són la base de l’obra. Sabem per aquestes cartes
que Monegal ensenya orgullós la seva escultura a Joaquim Folch i Torres, Xavier Nogués i a l’escriptor Alexandre Plana. Monegal descriu la seva obra com una de les millors que ha fet mai i és “pura i exclusivament harmoniosa” és “la realització del meu ideal d’escultor”
. Paral·lelament, Monegal està preparant l’exposició que té lloc el mes de maig a Athenea el 1915 (doc. 7), amb motiu de la qual es mostra per primer cop en públic l’escultura de La Pau, que finalment es col·loca damunt la façana de la casa Masramon a Olot (doc. 8), el mes de novembre del mateix any. Rafel Masó escriu una crítica en la qual destaca La Pau (Fig. 28) i La Noia que es pentina (Fig. 29), dues obres excepcionals, una de les quals havia estat exhibida anteriorment a la Fayans en una mostra organitzada per Les Arts i els Artistes, el mes d’abril de 1914: “ ‘Joventut’, ‘Noia que riu’, ‘Noia qu’is pentina’, ‘Estàtua simbolitzant la Pau’ són quatre choeufs d’oeuvre en els que clarament s’hi transparenta tota la força integral del art de l’esculptor que ens ha fet mercès de ses 
obres.”
I Masó fa referència a la visió arquitectònica que tenen les obres de Monegal, que culminaria amb el projecte de la casa Masramon que s’estava portant a terme i era present dins la sala: “En Monegal més que l’obra aïllada, més que l’estàtua sola i freda, la esculptura que es pensada i que demana un racés arquitectural. ‘Noia qu’is pentina’ i l’estàtua de la Pau són dues obres que evoquen tot seguit un medi o ambient arquitectònic amb el que componen admirablement bé.” Tal com diu Francesc Fontbona, cal considerar la Noia que es pentina com una de les obres mestres de l’escultura catalana, en la qual Monegal assolí “amb un vocabulari clàssic, un dels punts més alts de simplicitat, equilibri i harmonia, units a la demostració d’una capacitat d’estructuració.” Cal no perdre de vista que en aquests moments, quan Vayreda està furgant el seu nou llenguatge, Monegal assoleix el cim de la seva producció artística amb una estètica que s’identifica plenament amb les consignes donades per Prat de la Riba i Xènius des del Glossari. Paral·lelament, Monegal elabora un projecte de la fundació d’una escola catalana d’artesans de les arts, dins la línia engegada per Prat de la Riba, que el condueix a la seva dedicació pedagògica, primer a l’Escola d’Estiu, el 1915, i al setembre del mateix any a la nova Escola Superior dels Bells Oficis, sota la direcció del seu antic mestre Francesc d’Assis Galí.
En una carta que cal datar el 1915, dirigida a Francesc Vayreda, Domènec Carles li comenta una exposició a París de “les arts impressionistes” que qualifica com la millor que “ha vista a la seva vida”, on destaca especialment Degas, Pissarro, Renoir, Manet i Monet. Però el pintor que elogia especialment és Cézanne: “Aquestes obres de Cezanne tenen un interès inexplicable. També hi ha aquell famós retrat que coneixes d’una fotografia de can Drouet. Un home en una taula voltat de llibres.” Amb aquestes ratlles ja ens queda clar que Cézanne comença a ésser un referent per al jove Vayreda. El mateix 1915 Francesc Vayreda participa en l’exposició del Saló de Les Arts i els Artistes amb quatre peces que no passen desapercebudes: Nen llegint, Nena del plat, Retrat de Nena (Fig. 30)
Noucentisme i mediterranisme
Vayreda a meitat dels anys deu, enceta una faceta de crític i comentarista d’art que l’ajuda a perfilar el seu propi concepte d’art lligat a les consignes noucentistes, que són plantejades, entre d’altres, per Eugeni d’Ors des del seu Glossari i per Torres Garcia en els seus diferents articles i publicacions, o bé per Josep Maria López Picó i Joaquim Folguera des de La Revista, que van dirigir conjuntament fins al 1919. Aquest és un moment de sinergies, d’avançar envers una mateixa direcció, el moment culminant del Noucentisme, amb la constitució de la Mancomunitat de Catalunya el 1914 amb Enric Prat de la Riba com a president, a través de la qual s’engeguen i s’impulsen les principals institucions culturals del país. És en aquest entorn que Vayreda, a partir de l’any 1915 i fins a principis de 1918, inicia la seva activitat literària a la secció “Notes d’Art” de la revista Vida Olotina, fundada per l’activista cultural i periodista especialitzat en política Francesc Fontfreda, el qual estava implicat activament en el partit de la Lliga Regionalista. En aquesta publicació també hi entrà a col·laborar més tard l’escriptor i filòsof Josep Maria Capdevila, que va introduir temes de la literatura clàssica. En el seguit d’articles que va publicar Vayreda a Vida Olotina al llarg de l’any 1915 reflexionà llargament sobre les belles arts i la decoració interior de les llars, defensà aferrissadament els bells oficis i els pintors que dominaven la tècnica. El 1915 escrigué articles sobre la producció d’Enric Casanovas, d’Enric Galwey i de Francesc Gimeno. Vayreda va ser present precisament en el sopar en homenatge a Gimeno que es va organitzar a Barcelona el maig de 1915 amb motiu de l’exposició que li dedicava la Sala Dalmau, on també assistiren Ignasi Mallol, Esteve Monegal, Eliseu Meifrèn, Enric Casanovas, entre d’altres. Mallol fou el principal promotor de la vindicació del pintor Gimeno, amb la complicitat del galerista Josep Dalmau i el crític d’art Romà Jori. Vayreda, al mig d’un entorn de crítiques àcides envers el vell Gimeno, publicà una petita nota elogiant les seves íntimes teles.
El 1916 l’artista olotí, seguint la línia encetada, dedica a Vida Olotina nombrosos articles a les tècniques artístiques i a la pedagogia de les arts, temes que el preocupen molt, tant a ell com al nucli artístic en el qual es mou en la seva quotidianitat, el moll de l’os del Noucentisme: Francesc Galí des del 1915 és el director de l’Escola Superior dels Bells Oficis, engegada per Enric Prat de la Riba; Esteve Monegal és professor a la mateixa escola de modelatge també el mateix any; Ignasi Mallol dirigeix l’acadèmia de pintura de Galí a qui substitueix,el 1915, i Ivo Pascual és nomenat director de l’Escola de Belles Arts a Olot el mateix any. Tot aquest context ens explica el perquè dels nombrosos articles, que són reflexions de la pedagogia de l’art, on per exemple fa referència a unes xerrades que va fer Francesc Galí l’hivern de 1916 a l’Escola de Bells Oficis. Vayreda en els seus articles reivindica que cal educar en el procés de l’ensenyament per dotar a l’artista d’una tècnica i una intuïció que encamini el seu futur. També el pintor olotí fa referència a les seves “Notes d’Art” a la proposta d’Ivo Pascual de la reorganització i comunicació entre les escoles menors de Belles Arts, com la seva, amb les escoles superiors, desglossada en el seu informe “d’engranatge d’escoles”. Vayreda dedica articles a artistes propers a ell que l’interessen, com Manuel Humbert, que realitza una tasca interessant com a dibuixant il·lustratiu a les revistes de l’època, o bé el gravador i dibuixant Lluís Jou, del qual destaca els aiguaforts que són “d’un gran valor tècnic i espiritual” o bé la dibuixant Lola Anglada. Vayreda, en el seu apartat, també tracta els pintors d’Olot, com és el cas d’Ivo Pascual en ocasió de la seva exposició a la Sala Parés el 1916, després de tres anys sense mostrar la seva obra públicament, i afirma rotund que el seu amic ha patit una renovació i que les terres d’Olot “també ho són, de seves, car acaba de mostrar-ho per el resultat viu i comprès de ses últimes pintures, resultat del contacte amb la naturalesa, segons sa pròpia visió.”
És el Pascual feliç instal·lat a Olot, acabat de casar i exercint de director de l’Escola Menor de Belles Arts. Una de les peces que presenta és Tardor (Les Corominotes) (Fig. 31) que va adquirir Lluís Planduira i actualment es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.Olivet Legares és un altre dels artistes olotins comentats per Vayreda.
La mirada de Vayreda en aquests moments és a Itàlia: estudia els artistes clàssics de l’escola sienesa i florentina: Giotto, Pissano, Fray Angelico, Filippo Lippi i Sandro Botticceli. Els artistes de l’escola veneciana, Mantegna i Bellini, i de l’escola romana, Miquel Àngel, Rafael Sanzio i Bernardino Luini. Aquest referent clàssic és present en els artistes propers a ell, que treballen a Barcelona amb el rerefons del món clàssic italià com és el cas d’Enric-Cristòfor Ricart, a qui Vayreda dedica una part de les seves “Notes d’Art” amb motiu de la seva exposició a la Sala Dalmau, el gener de 1917. Qualifica Xavier Nogués (Fig. 32) com “el dibuixant de la mímica”
, i destaca els seus frescos pintats amb Manuel Humbert i les delicioses ceràmiques il·lustrades amb Josep Aragay. Josep Obiols és un altre dels pintors que Vayreda admira i a qui dedica un article, precisament parlant de la tècnica: “L’equilibri entre la sensibilitat i la estructura existeix d’una manera plena, en la producció de l’Obiols, que és graciosament correcta, sense deformacions d’aquelles en les quals s’hi troba en mancament absolut la forma viva
”. I afegeix: “Fer és tan sols mecànica; saber fer és tècnica, juntar la mà amb el cap i l’esperit. Ço és: produir bellament.” Obiols en aquells moments es troba produint les seves noies, donzelles, hereves de les nimfes de Torres Garcia, mestre seu a l’Escola de Decoració. Obiols va col·laborar en el número de Cap d’Any del 01 de gener de 1917 de La Revista amb un gravat a la portada (doc. 10), i a l’interior hi van sortir reproduïts dibuixos de Francesc Vayreda (doc. 11), Esteve Monegal, Manuel Humbert, Joaquim Sunyer, Josep Clarà, Enric Casanovas, Xavier Nogués, Josep Aragay, entre d’altres. Francesc Vayreda inicia, a partir de l’octubre de 1916, una col·laboració de comentarista d’art a La Revista i en moltes ocasions els articles que apareixien a Vida Olotina a finals del 1916 i el 1917 havien estat publicats primerament a la revista barcelonina, que estava dirigida per Josep Maria López-Picó i agrupava un nucli d’artistes i intel·lectuals, entre ells els components de l’Escola de Decoració, la seva ànima Torres Garcia, i alguns dels seus alumnes, com ara Martí Casanovas, Esteve Monegal i Josep Obiols. Molt probablement Francesc Vayreda va entrar en aquest grup a través del seu company de taller Esteve Monegal i degué participar en les tertúlies que tenien lloc als voltants de la publicació. La nimfa que surt de l’aigua i sosté entre les seves mans un espill, que apareix com a portada de La Revista Nova del maig de 1916 (doc. 12), és fruit d’aquest moment, de l’estètica clàssica en la qual s’endinsen els companys artístics de Vayreda i comparteixen pàgines a les publicacions del moment, La Revista i La Revista Nova. Vayreda treballa la tècnica del gravat molt probablement amb motiu de l’encàrrec d’aquesta portada de la Revista Nova, dirigida per Feliu Elias, en què van participar amb les il·lustracions els artistes de Les Arts i els Artistes, entre d’altres. Francesc Fontbona, en el seu estudi de la xilografia a Catalunya, qualifica els gravats de la segona època de La Revista Nova com “exemples raríssims del 
conreu d’aquell art per la majoria dels seus autors.”
Aquest fou el cas de Francesc Vayreda.
És en 
aquests moments quan floreixen noies joves en els dibuixos de Vayreda, que comparteixen actituds presents a les escultures d’Esteve Monegal, com la noia que pentina els seus cabells, tot sortint de l’aigua (Fig. 33) i que es troba lligada estèticament al linòleum de la portada de La Revista Nova, o bé la nimfa que dansa (Fig. 34), acolorida delicadament amb aquarel·la, que ens recorda els dibuixos que va realitzar Josep Clarà d’Isidora Duncan. O bé la figura femenina davant de l’arbre del paradís (Fig. 35), sostenint a les mans una de les seves pomes, amb rostre d’ingenuïtat i sorpresa, i la mare i el nen (Fig. 36), que ens remet a algunes de les maternitats del seu mestre Francesc Galí. També és rellevant d’aquest 1915, pels seus volums cezannians, el Retrat de Maria Dolors Vayreda (Fig. 37).
El tema del bany també és ben present en les teles d’aquest moment, en concret a Dones al bany (Fig. 38), on destaquen els volums dels cossos. Les noies que apareixen davant d’un riu, embolcallades amb llençols i sortint de l’aigua, ens remeten immediatament a les diverses versions de Les Trois Baigneuses de Cézanne. Entre el 1876 i el 1877 Cézanne va pintar tres versions de Les Trois Baigneuses, reencarnació de les Tres Gràcies antigues, en què sempre dues es troben dretes i d’esquenes i una asseguda. La versió que es conserva al Petit Palais va ésser adquirida per Matisse el 1898, i el pintor la va donar al museu el 1936. És una peça (Fig. 39) en què la composició triangular de les tres figures és molt estudiada, i la gamma cromàtica dels verds a partir de curtes pinzellades contrasta amb el blau del riu. Sens dubte Francesc Vayreda coneixia alguna de les versions de Les Trois Baigneuses de Cézanne, per les publicacions de l’època. En un dels articles que Vayreda publica el 1915 a Vida Olotina, ja expressa una admiració i un acord estètic envers Cézanne, que considera com el pintor que tanca l’impressionisme i que evita que aquest darrer acabi derivant en un excés de “matèria i colorisme”. Vayreda considera Cézanne com el pintor més elevat de “l’objectivitat pictòrica” i que obre “...un camí per la tendència primitivista actual, però mai imitant-lo ni servint-se de sos defectes i deformacions per a obtenir un primitivisme fàcil i exterior, sinó com la lliçó que rep el nen a l’escola, que l’aprèn a copia de repetir-la, i ve un dia que’s capaç de dir-ne el sentit, deixant de banda la forma en que l’ha apresa.”
Sens dubte Dones al bany, exposada a Les Arts i els Artistes el 1916 o bé Banyista (Fig. 40), comparteixen aquest primitivisme anhelat per Vayreda que també és present en les obres de Joaquim Sunyer, un altre dels referents per al jove pintor. En aquests moments Vayreda opta per seguir el camí marcat per Cézanne, el de la forma, per assolir l’essència, el primitivisme entès també com a essència, origen.
Una altra de les seves obres que ens aporta l’equilibri formal, i la mirada al Mediterrani com un reclam de bellesa i pau espiritual, és el Nu a la platja (Fig. 41)
Les obres de Vayreda sens dubte devien despertar controvèrsia i debat, tal com podem deduir per l’article que escriu Joan Sacs, és a dir Feliu Elias, a Revista Nova, que ell dirigeix, titulat “L’art d’en Francesc Vayreda”, en què analitza l’obra del jove pintor distingint la producció de paisatges de la producció de figures, i afirma taxatiu que la “pintura arcaica i decorativa que, val a dir-ho, amb tota reserva : no val res”, però en canvi defensa amb escreix la pintura de paisatges, que qualifica com “la més equilibrada, molt superior en tots conceptes a la del seu pare, qui fou ja cèlebre.” I continua: “S’ha d’ésser molt reaccionari per no saber gustar les qualitats essencials picturals d’aquest art: la pastositat, l’espontaneïtat, el brahó, la concisió y pel damunt de tot, la seva percepció de les formes tota moderna, tota miquelangesca i cezenniana”. Quant a les figures, Joan Sacs comenta que hi ha quelcom de les seves models que incomoda l’observador, perquè Vayreda en la seva obra s’allunya del concepte clàssic de la bellesa per enlairar-se “ver les més grans concepcions realistes.” Francesc Vayreda cerca en les seves models quelcom diferent dels cànons de la bellesa estandarditzats del moment. I aquest aspecte el mantindrà constant al llarg de la seva evolució pictòrica. Molt probablement aquest element “especial” de les seves models, no convencional, es deu als problemes físics que ell pateix personalment, amb una estatura molt inferior a la convencional per la seva edat i una sèrie de problemes de salut que arrossegarà al llarg de la seva vida i que el conduiran a una mort prematura.
A principis de desembre de 1916, participa en l’exposició del Saló de La Publicitat organitzat amb motiu de la visita d’Andrés Saglio a Barcelona, artista decorador que era delegat del govern francès per a l’organització de la important exposició d’art francès que va tenir lloc el 1917 a la capital catalana. La mostra d’art francès es va anar elaborant en bona part pel reclam d’un grup d’artistes catalans que volien veure a Barcelona algunes de les obres d’art que eren referents en aquell moment de les seves respectives trajectòries artístiques. Precisament, els pintors presents en aquell Saló de La Publicitat eren alguns dels responsables de la petició de la mostra d’art francès que s’estava preparant, entre d’altres: Josep Aragay, Feliu Elias, Joan Llimona, Joaquim Sunyer, Santiago Rusiñol, Alexandre de Riquer, Ricard Canals, Celso Lagar, Oleguer Junyent, Domènec Carles, Ignasi Mallol, Esteve Monegal, Ivo Pascual, Xavier Nogués, Josep Clarà, Pau Gargallo, Manuel Humbert.
El 1917 és un any molt important en la vida de Francesc Vayreda. En primer lloc, perquè es casa el setembre amb Francesca Bofill (doc. 13), germana d’Emília Bofill, esposa del seu bon amic Esteve Monegal. El padrí de noces és Ignasi Mallol, que es trasllada amb la seva jove muller a Olot per l’enllaç; Mallol, el mes anterior s’havia casat a Barcelona amb Maria Pibernat. Fruit del matrimoni Vayreda-Bofill naixeran quatre fills.
En segon lloc, el mes d’abril s’inaugura la segona exposició individual de Francesc Vayreda a les Galeries Laietanes, fet que representa la seva consolidació com a artista. Francesc Fontfreda, director de Vida Olotina, dedica tot un número precisament a Vayreda com a homenatge al pintor per “...el triomf de son art intel·ligent i auster, el qual ens enforteix a tots i ens porta un raig de claredat.”
En aquesta mostra hi ha set paisatges; la resta, onze teles, són figures femenines. Sens dubte, a Vayreda en aquests moments el preocupa molt més la figura que el paisatge, i sabem per l’article de Joan Sacs del mes d’octubre de 1916 que Vayreda es plantejava retornar a l’escultura. I aquest retorn al cisell l’ajuda a modelar les seves protagonistes femenines amb el pinzell, modelatge que es materialitza a través dels penjolls de plata del seu bon amic Jaume Mercadé. Però retornem a la mostra de les Galeries Laietanes, on exposa obres tan estudiades meticulosament en els seus volums com La cosidora (Fig. 43), molt probablement el retrat d’una de les seves germanes, amb un estudi dels plans geomètrics de la brusa blanca i de la tela blavosa que treballa. Les referències a Cézanne són evidents, i Pissarro també és present en l’elaboració del fons de la composició, de colors tonalitats ocres.
Una segona peça produïda sobre la base de l’estudi dels plecs del vestit llarg i blanc de la protagonista és El mirall (Fig. 44)
El gener del mateix 1918, participa en l’exposició de Les Arts i els Artistes que va tenir lloc a les Galeries Laietanes, amb un Paisatge i uns nus, que li mereixen un elogi, i esmenten que la seva obra s’allunya de la seva anterior “harmonia seca”
. En el paisatge de Vayreda l’estructura del dibuix té un paper considerable, tal com podem copsar en la reproducció (doc. 14) apareguda a la revista Vell i Nou. En aquesta mateixa mostra Joaquim Sunyer exhibeix el Retrat de la senyora X (senyora de Carles, Maria Llimona). Des de Vell i Nou s’apunta que el resultat de la mostra de Les Arts i els Artistes conduïa envers “la fermesa de dibuix, la riquesa de la pinzellada, la capacitat d’anar en les realitzacions fins al cap de vall de les més complexes i subtils visions pictòriques...”, tal com es podia copsar en la majoria d’obres exhibides, entre les quals, Retrat del meu fill (Fig. 54) de Feliu Elias, que és la materialització de les idees desenvolupades pel mateix pintor a l’estudi La pintura moderna francesa fins al cubisme, editat per La Revista. Sabem per Josep Maria Capdevila que aquest va esdevenir un llibre rellevant per a Vayreda, en el qual es prenien postures contràries a les avantguardes que estaven esclatant a Europa.
Aquest mateix 1918 Vayreda és present a l’Exposició d’Art organitzada per l’Assemblea dels artistes al Palau Municipal de Belles Arts de Barcelona, on de nou es remarca la seva evolució i transformació, aquest cop per Llorens Artigas. A la mostra d’art de 1919 que té lloc al Palau de Belles Arts, participa amb un conjunt d’obres dins l’associació de Les Arts i els Artistes que creen expectació en l’escriptor Francesc Pujols: “...aquest any exposa la continuació de la seva obra condensada sobretot en el gran quadre dels desnús que té una expressió de vida intensa...”. I la paraula “vida” de nou va lligada a l’obra de Vayreda en l’alfabet de Pujols, que relaciona amb els seus paisatges: “...que tenen aquella cruesa verda que solen tenir els paisatges d’En Vayreda, que es podria dir que venen a ésser collits abans del temps i que En Vayreda sap fer veure que verds i tots tenen la mateixa vida que els cauen madurs i que el gust aspre que tenen ja és gust el violent de la vida.”
El realisme màgic
L’evolució de Vayreda es va incubant, elaborant de manera silenciosa, i esclata en les seves composicions dels anys vint, que mostra en diferents ocasions, com ara al Primer Saló de Tardor de 1920. Sense cap mena de dubte, aquest és un dels moments cabdals de Francesc Vayreda, quan realitza algunes de les seves millors obres, que comparteixen l’atmosfera del realisme màgic present a l’Europa d’entreguerres, que proposava observar la realitat des d’una òptica nova per fer sorgir allò estrany i diferent. Alhora, el realisme màgic responia a la necessitat de retornar a la realitat, després de les frenètiques avantguardes. A Alemanya, aquest retorn a la figuració freda i nítida, inspirat en l’exemple italià, va rebre el nom de Nova Objectivitat, amb un incís crític envers la societat que el realisme màgic no tenia.
Vayreda en aquests moments enceta la sèrie d’obres dominades pel color blau: les formes de les seves figures es perfilen, adquireixen l’equilibri dels clàssics i el pigment és distribuït amb múltiples capes que li donen diferents tonalitats suaus. Tots aquests elements són presents al Retrat (Fig. 56) i al Retrat de M.M. (Fig. 55); aquest darrer va ésser exhibit a l’Exposició d’Art de 1920, juntament amb un Paisatge. Un retrat molt semblant de l’any anterior, molt probablement, fou mostrat al II Saló de Tardor
de 1919, a les Galeries Laietanes, organitzat per l’Associació Amics de les Arts amb l’objectiu d’adquirir algunes de les peces per donar-les al Museu d’Art de Barcelona. Aquesta iniciativa ja va tenir lloc el 1918, encapçalada per Joaquim Folch i Torres, el qual destaca la presència de Vayreda a la mostra: “En Vayreda és dels que afirmen d’una manera brillant no sols la nostra tradició nacional, sinó la tradició familiar.”
El 1919 Vayreda participa en l’exposició d’art espanyol a París, que té lloc al Petit Palais, als Camps Elisis, juntament amb artistes lligats a Olot com Miquel Blay, Josep Clarà, els germans Llimona i Enric Galwey. El següent any també és present a la mostra d’art català a París dins el Saló de Tardor, que es repetirà el 1921, organitzada per la Junta d’Exposicions d’Art, presidida per Lluís Nicolau d’Olwer, on es van exhibir 115 peces de diferents artistes, entre altres: Riquer, Mercadé, Pascual, Llavanera, Andreu, Masriera, Mompou, Benet, Elias, Carles, Aragay, Canals, Raurich, Llimona, Colom, Gimeno, Galwey, Mallol, Casas, Rusiñol, Inglada, Isern, Togores, i entre els escultors, Casanovas, Marés, Clarà i Gargallo. Amb motiu del Saló de Tardor de París del 1921, la premsa local olotina recull les crítiques rebudes a França dels pintors relacionats amb el territori garrotxí com Josep Clarà, Ivo Pascual i el mateix Vayreda; d’aquest darrer, precisament, n’elogien el traç en el dibuix. El novembre de 1921, obres seves són presents a l’exposició d’art català a Lisboa. Una delegació catalana viatja amb motiu de la mostra, entre els quals es troben Nicolau d’Olwer, Marius Aguilar, Francesc Pujols, Joan Esterlich, Camps Margarit i un joveníssim Josep Pla. En el marc d’aquesta exhibició, Feliu Elias va fer una conferència sobre “La pintura francesa i la pintura catalana”. Aquestes incursions a l’exterior esperonen a Vayreda a seguir treballant, malgrat que la repercussió exterior d’aquests artistes és limitada amb comptades excepcions.
Obres com Teresina (Fig. 57) ens marquen aquest nou període de transformació que el pintor presenta a la mostra individual del 1921 de la galeria El Camarín. Josep Maria Capdevila, relata el camí a la inversa que ha hagut de realitzar Francesc Vayreda, davant l’obra del seu pare: “Joaquim Vayreda sortia del dibuix acadèmic, hàbil, curós, de l’escola del Panyó d’Olot, i anava refrescar l’esguard en la visió directa de la natura i per això es posà en l’escola d’en Martí Alsina. (...) Són fill Francesc ha hagut de seguir una manera inversa. Ell començà amb la visió directa de la natura i després hagué d’aprendre laboriosament l’art del dibuix i de la pintura.” I Capdevila indica molt bé que el camí de Francesc Vayreda passa per Itàlia, era partícip d’aquella onada clàssica dels pintors primitius renaixentistes: “Aquella escola olotina amb En Francesc Vayreda i Iu Pascual, venint d’ésser la més pregonament emotiva amb les pintures d’en Joaquim Vayreda, és la que avui té una perfecció tècnica més estudiada: ha passat dels paisatges de Corot -admirat d’en Joaquim Vayreda- a l’estudi de la natura i a la concepció de l’art a la manera del pre-renaixement.” La culminació de Francesc Vayreda és el traç precís de la línia, del volum. La seva obra es troba dins l’estètica del que es coneixerà com a “Retorn a l’ordre”, que molts artistes francesos i italians reprendran a la seva obra dins una estètica figurativa i de suposat ordre curós en les seves teles. Ens trobem en un moment en què l’home, com a subjecte, entra en crisi i Europa pateix les conseqüències d’una Primera Guerra Mundial que ha destruït tot un món i tot un conjunt de valors. Al bell mig d’aquest caos, els artistes italians, espanyols i francesos opten per un necessari retorn a l’ordre i, en contrast amb les imatges pessimistes i sarcàstiques dels artistes alemanys, sorgeixen obres d’un classicisme equilibrat, que intentaran reconstruir una realitat que no se sap què és, una realitat perduda ja per sempre. És en aquest intent d’assolir la pau i l’ordre on emergeixen figures posseïdes per una suau malenconia, com els maniquins de De Chirico, els arlequins de Picasso, Derain, Carrá o Severini, i la mateixa figura de la Malenconia, rescatada de les antigues al·legories, amb una iconografia actualitzada, com és la de Mario Sironi.
Francesc Vayreda arriba a una ordenació del seu propi univers a través d’un treball metòdic, disciplinari, i un estudi de les tècniques i els artistes pre-renaixentistes. Realment realitza una reconfiguració del paisatge exterior, que havia estat repetidament plasmat, amb les boirines de fons, pel seu pare Joaquim Vayreda. Molt probablement aquesta pressió, aquesta presència constant del gran paisatgista al seu costat l’obliga a persistir en la seva lluita de l’estudi de la geometria i la perspectiva present en les seves obres, per reconfigurar, transformar la seva particular arcàdia olotina. El Paisatge de 1921 (Fig. 58) ens mostra aquest entorn natural reinterpretat, on el color és ben limitat per la línia i el traç. Les seves obres esdevenen finestres obertes envers l’univers màgic de la Garrotxa. Sense cap mena de dubte, les obres de Francesc Vayreda, sense pretendre-ho comparteixen i es fan partícips de l’atmosfera atemporal, eterna i geomètrica d’obres com Carlo Carrá, Felice Casorati, De Chirico o bé Mario Sironi. No tenim notícia que Vayreda, com Dalí, llegís el Valori Plastici o l’Esprit Nouveau. Conscientment Francesc Vayreda, com Feliu Elias, rebutja les avantguardes, el cubisme, l’art que ell anomena “excessivament cerebral”. Les obres de Vayreda comparteixen aquesta atmosfera lluminosa, màgica, i d’ordre amb les teles de Josep de Togores o Joaquim Sunyer. Tots ells han fugit de l’influx de la taca de pigment de l’impressionisme i s’han abocat a l’estudi dels pintors renaixentistes, sota el guiatge de l’obra de Paul Cézanne, que ha redreçat el camí a seguir. Francesc Vayreda coincideix amb Togores i Sunyer en les diferents exposicions dels Salons de Tardor d’aquests anys vint, que es troben relacionades amb Les Arts i els Artistes. Aquest enduriment que tant es retreu a Vayreda és ben present a les obres de Togores, sobretot a les de 1921, quan es troba passant l’estiu a Banyuls i realitza algunes de les seves millors teles. Les seves visions de paisatges d’aquests anys vint no es troben allunyades dels paisatges de Vayreda: aquí també la taca de color és ben delimitada per la línia, com El jardí de Banyuls de 1921. O Les noies catalanes, que xerren, amb les seves poderoses cames que ens recorden les bases de les columnes d’un temple grec, o bé el Tors de dona (Fig. 59)
de 1923, amb els ulls ametllats com una escultura grega i el cap reposant en la mà. Els seus nus d’esquena, la llarga taca de carn blanca de 1921, tenen molts paral·lelismes amb els desnús que realitza Vayreda a mitjan anys vint, com el de 1924 (Fig. 60).
Joan Sacs havia parlat de “petita taca” en les models triades per Vayreda per a les seves figures; totes les models de Togores d’aquests anys vint presenten petites deformacions, elements que ens intriguen, que ens criden l’ atenció. A Francesc Vayreda, en els retrats dels seus models femenins, li interessa la condició humana, ens ofereix també un retrat psicològic, tal com podem observar en el dibuix que es reprodueix davant del catàleg de l’exposició del Camarín el 1921. Amb el pas del temps, aquests retrats psicològics guanyaran terreny, sobretot quan la seva salut es vagi desestabilitzant i els períodes de convalescència esdevinguin més llargs.
A la mostra del Camarín exhibeix la gran tela Palco d’envelat (Fig. 61), on representa una escena quotidiana de la festa d’Olot. El noi que surt al mig de l’escena, protagonitzada per quatre figures femenines, és el jove pintor Josep Pujol, que ja havia fet de model per a altres obres de Vayreda a principis dels anys deu. De nou ens trobem davant una tela minuciosa i preciosista. Altres obres presents a la sala són Teresina (Fig. 57) i Els pintors d’Olot (Fig. 62). Aquesta darrera obra és datada entre 1919 i 1920, tal com ens indica Josep Maria Capdevila, i representa els habitants artistes de la seva personal arcàdia olotina: Ivo Pascual, Enric Galwey, Marià Llavanera i Domènec Carles. Capdevila li veu un cert aire de “pintura primitiva” pel dibuix de línies pures i el mínim de perspectiva existent. El pinzell té el rol de cisell, que va modelant cada una de les figures del quadre.
Rafael Benet, des de La Publicidad, qualifica la mostra de Vayreda en el Camarín com una lliçó per a tots ells, on es demostra que el camí a seguir és el de l’estructura, ben allunyat de les atmosferes líriques de l’impressionisme, i que es troben davant d’un Vayreda realista: “Vayreda a la pasta pictòrica riquíssima hi ha sabut juntar la forma estructural, l’eurítmia de la composició; com Cézanne ha volgut fer obres de Museu plenes de les intensitats impressionistes i heus aquí que per aquest camí el pintor, ha devingut un clàssic, enllaçant-se la seva obra actual, amb el realisme de Manet.”
Benet situa l’obra de Vayreda dins l’òrbita de Courbet, Millet, Manet i Cézanne del “realisme clàssic”, tot ordenat “amb la geometria estrictament més intel·ligent i viva alhora.” I precisa Benet encara en un posterior article al tancament de la mostra de 1921: “Vayreda sigue una parábola especial; del Post-impresionismo cezenniano vuelve a Courbet y Millet asemejándose pero por el tono de la técnica a de sus recientes producciones a Manet que a otro ninguno.” Aquest realisme del qual parla Benet no és altre que el realisme màgic batejat per Franz Roh en el seu estudi homònim de 1925, en el qual són inclosos els artistes catalans Josep de Togores i Pablo Picasso. És també el “rappel a l’ordre” que reivindica Jean Cocteau des del llibre amb el mateix nom publicat el 1926, a l’interior del qual analitza l’obra de Picasso. Sense cap mena de dubte, Vayreda és un precursor del que ha de venir i comparteix amb els seus companys plàstics les premisses d’ordre, estructura i figures esculpides en les seves teles.
Banyistes (Fig. 63)
Aquest any es publica el llibre de poesies del seu bon amic Josep Munteis, La quietud del pendís, en el qual Vayreda participa amb un dibuix a la portada (doc.19) que és l’esbós per a un quadre de dimensions grans (Fig. 99) que representa una pagesa portant a les mans un manat d’herbes. Per Joan de Garganta, calia considerar Munteis un nou deixeble de Joan Maragall, “del Maragall impressionista que canta la joia de viure en mig de la natura.”
Des d’aquest punt de vista, Munteis no es trobava allunyat de Vayreda, ja que tots dos s’alimentaven d’aquell entorn natural i paisatgístic. Vayreda ja havia il·lustrat el llibre de poesies que va publicar Munteis el 1923, A la vora del camí, i que anava també acompanyat d’una sèrie de dibuixos de Martí Casadevall. Aquell cop el dibuix (doc. 20) també el protagonitzava una figura femenina, però molt més estilitzada i d’estètica noucentista.
L’estiu d’aquest mateix 1927, Josep Maria Mir Mas de Xexás escriu un article dedicat a Francesc Vayreda en què avala la seva actual evolució, que interpreta com un apropament a l’obra del gran paisatgista Joaquim Vayreda, i afirma que s’havia “...amistat massa ingènuament i precipitadament amb les tendències perilloses del super-realisme i visionerisme desequilibrat del temps aquell en que Sunyer, pintant dones, ens donava gat per llebre. Un mal entès intel·lectualisme de la pintura catalana –influït per la decadència de la pintura francesa d’aquest segle, de la qual n’és pare i padrí el genial i magistral Picasso– i al que s’afillaren, amb una conformitat no massa sovint obiradora –i menys encara dintre del classicisme i el romanticisme– algunes de les més rellevants personalitats del nostre renaixement contemporani, fou el culpable d’un atavisme de barroqueries calamitoses.” Aquest precisament que descriu Mas de Xexás com el Vayreda del “visionerisme desequilibrat” és el que ens interessa, el que s’apropa a les dones de volum de Picasso, als paisatges cezannians de Sunyer i les figures femenines de línia ferma de Togores. Molt probablement aquest text de Mas de Xexás ens marca l’inici de la darrera etapa de Vayreda on aquesta línia tan ben travada en certs moments es destensarà, per diluir-se en un paisatge més líric i unes figures femenines absolutament tristes.
L’arcàdia olotina
Joaquim Vayreda als anys vuitanta del segle XIX ja havia fet conèixer la Garrotxa en els principals cercles artístics de Barcelona, i la seva presència havia arrossegat diversos pintors cap a aquest territori paisatgístic
. El seu fill Francesc fa quelcom semblant quan el 1910 condueix per primer cop els seus nous amics Ignasi Mallol, Domènec Carles i Ivo Pascual a Olot, a passar l’estiu. Aquells mesos de calor, excursions, paisatge i pintura marquen sense cap mena de dubte el futur plàstic dels tres artistes. L’obra d’Ivo Pascual (Fig. 100), per exemple, s’enforteix, guanya cos i madura amb els paratges garrotxins; quelcom semblant passarà més tard amb Mallol (Fig. 101) i de manera més puntual amb Carles. Olot i el seu ambient cultural és present a les tertúlies del Círcol Artístic de Sant Lluc amb els germans Llimona i a les de can Galí, l’entorn habitual de Vayreda. I és d’aquesta manera que es va creant un caliu que condueix molts artistes en un moment o altre a passar per Olot i per l’estudi de la casa pairal dels “Vayreda”. Entre d’altres, sabem que hi van fer estada Josep Obiols, Feliu Elias, Xavier Nogués, Francesc Labarta, Francesc d’Assís Galí, Esteve Monegal i de manera més seguida Rafel Benet (Fig. 102). Estiu rere estiu, Mallol, Pascual i Carles es troben a Olot (doc. 21), fan tertúlia i cenacle amb els altres pintors que també estiuegen a la capital de la Garrotxa, com ara els germans Llimona i Enric Galwey. Tots plegats alimenten el mite de l’arcàdia olotina, iniciat pels pares de l’escola olotina, amb paisatges frondosos i virginals i pastors solitaris. Vayreda i els seus amics artistes, a través de les seves obres plàstiques, els seus poemes i les seves festes, enriqueixen i redibuixen l’arcàdia olotina tot seguint l’esperit noucentista del seu present. Qui millor ens fa aquesta descripció és Josep Pla (doc. 22)
, que va viure en primera persona aquella època daurada d’Olot: “Vayreda i els seus amics havien arribat a fer d’Olot la ciutat de Catalunya més acollidora i hospitalària. Us ensenyaven la ciutat i el paisatge amb un gust i un interès que no els cansava mai. Jo, que vaig tenir l’honor que Vayreda m’ensenyés el paisatge de les valls d’Olot -que coneixia, ja podeu comptar, com una prolongació del taller paternal-, vaig passar al costat d’ell unes hores inoblidables.”
Vayreda passa els hiverns a Barcelona i els estius a Olot, i quan es casa, l'any 1917, les estades a Olot es prolonguen, fins que definitivament s’hi trasllada amb la seva muller, molt possiblement quan arriba el primer fill, el 1918, malgrat que continuarà passant temporades a la capital catalana. Les circumstàncies històriques (la mort de Prat de la Riba el 1917) i personals d’una sèrie d’amics de Vayreda fan que, a poc a poc, el centre d’activitat pictòrica d’aquests pintors passi de Barcelona a Olot, i d’aquesta manera la Garrotxa es converteix en una mena d’arcàdia espiritual, recés de creació i d’intercanvi estètic que donarà els seus fruits en l’obra d’aquests artistes.
Alexandre Cuéllar ens descriu aquest ambient olotí: “Francesc Vayreda tenia la virtut d’aglutinar amics. Un cop casat, la seva casa pairal seria el lloc de reunió dels seus companys pintors que fessin estada – curta o llarga- a la nostra ciutat”. Miquel Àngel Codes-Luna, en l’ estudi que dedica a Mallol (Fig. 103), situa el trasllat del pintor tarragoní a Olot cap al 1920, quan neix la seva primera filla, i s’instal·la a la plaça Clarà, número 10, molt a prop de la casa pairal can Vayreda, on es reunien habitualment el grup d’amics (doc. 23)
. Domènec Carles (Fig. 104) anava a Olot els estius, ara acompanyat de la seva recent muller Maria Llimona, i Enric Galwey també forma part d’aquest paisatge estiuenc de la Garrotxa, així com els germans Llimona, que treballen en el seu taller
.
Un element molt important de la cultura a Olot són els seus Jocs Florals, la gènesi dels quals arrenca el 1890 i tenen el seu moment àlgid envers el 1906 i el 1914, en aquest darrer any en el context ideològic del Noucentisme. El 1916, els Jocs florals van ésser renovats per Josep Maria Capdevila, que encapçalava la junta amb Josep Maria Garganta, Ignasi Rubió, Anton Bolòs i el mateix Francesc Vayreda. El pintor segueix col·laborant als jocs florals, com ho havia fet fins aleshores oferint obres seves com a guardó, així com també hi participen amics seus pintors donant peces com Ivo Pascual, Enric Galwey, Josep Llimona, Martí Casadevall. Els jocs del 1917 viuen una gran esplendor amb una concurrència important per part dels principals escriptors del país. Amb l’assistència d’Eugeni d’Ors encapçalant el jurat, foren premiats Josep Carner amb Flora urbana, Carles Riba amb Estances, Josep Maria de Sagarra amb una Cançó, Joaquim Folch i Torres amb el poema Paisatges, Clementina Arderiu amb una Elegia i Joaquim Folguera amb una traducció del poeta romàntic Wordsworth. En música, fou el guanyador el compositor Robert Gerhard. Aquest panorama desapareix el 1920 amb el context polític i la crisi econòmica, i el 1921 els Jocs Florals deixaran de tenir continuïtat.
Una fotografia (doc. 24) ens dóna constància de l’estada d’Eugeni d’Ors a Olot acompanyat de Marià Llavanera, Valeria Seligman, Eugeni d'Ors, Josep Llimona, Ivo Pascual i el mateix Francesc Vayreda, datada del 1918, molt possiblement a causa de la visita que va fer l’escriptor amb motiu de la inauguració de la Biblioteca d’Olot, el setembre d’aquell any, obeint el programa que dirigia a la Mancomunitat de Catalunya d’inauguracions de biblioteques en el territori català com a director d’Instrucció Pública. D’Ors havia visitat la capital de la Garrotxa l’any anterior, el 1917, amb motiu dels Jocs Florals, i l’any posterior, el 1919, convidat pel seu deixeble Josep Maria Capdevila al seu mas familiar del Sallent de Santa Pau
.
Sense cap mena de dubte, Olot esdevé l’arcàdia olotina, atrau artistes, escriptors i poetes. Tal com afirma Narcís Selles, la “ciutat es va convertir en un dels emblemes noucentistes i fins i tot va donar al moviment polític i cultural alguns dels seus grans noms, com els artistes Josep Clarà i Francesc Vayreda, (..) el literat Jaume Bofill i Mates ‘Guerau de Liost’ o el crític i pensador neotomista Josep Maria Capdevila”. Francesc Vayreda en aquests anys s’implica activament en la política, es troba proper a la Lliga Regionalista i forma part de la constitució de la Joventut Nacionalista, a l’agost de 1917, que es crea responent a un sentiment nacionalista i a un impuls de la cultura catalana i de les seves institucions creades per Prat de la Riba: “...si totes les ciutats de Catalunya ascendissin a un alt nivell de cultura, podríem sentir millor en tota part de Catalunya la ànima entera de la Patria.” Aquest manifest el subscriuen Vayreda, que és nomenat president de la Junta de la Joventut Nacionalista d’Olot, amb Martí Casadevall, Josep Munteis, Rafel Secrest, Serafí Soler i Claudi Dorca. L’olotí Jaume Bofill i Mates fou fundador d’Acció Catalana, que va sorgir el 1922 a la Conferència Nacional Catalana, on es van agrupar els membres de la Joventut Nacionalista, dissidents de la Lliga Regionalista i els antics membres de la Unió Federal Nacionalista Republicana. El 1922 Vayreda es presenta a les eleccions municipals amb els nacionalistes i és escollit regidor de l’Ajuntament d’Olot. Els darrers dies de l’any 1923 és detingut juntament amb els seus companys de consistori, a causa de la dictadura de Primo de Rivera, que ofega i persegueix els partits catalanistes i la cultura catalana. Serà alliberat uns quants dies més tard, però aquests fets provoquen que sigui apartat d’algunes de les institucions amb les quals havia col·laborat, com ara de la Junta de la Biblioteca d’Olot, de la qual és destituït del càrrec de president juntament amb Antoni de Bolòs, que n’era el secretari.
Vayreda s’havia implicat activament en totes les manifestacions culturals a Olot, juntament amb alguns dels seus companys com l’escriptor i filòsof Josep Maria Capdevila i Josep Maria Garganta. Des de l’estiu de 1916, Vayreda era el president de la Societat Olotina de Cultura que volia “desvetllar les energies espirituals olotines”. Des d’aquesta associació Vayreda va impulsar una exposició local de Belles Arts l’agost d’aquest mateix any, que va tenir lloc a l’Escola de Belles Arts, en la qual participaren els artistes considerats “forasters”: Domènec Carles, Joaquim Claret, Enric Galwey, Marià Llavanera, Gertrudis Romaguera, Joan Llimona, Josep Llimona, i els artistes batejats com “olotins”: Berga i Boada, Miquel Blay Martí Casadevall, Celestí Devesa, Melcior Domenge, Olivet Legares, Ivo Pascual, el mateix Francesc Vayreda i un molt jove Pere Gussinyé, entre d’altres. És curiós que ja s’inclogui Ivo Pascual a la llista dels olotins. Aquesta mostra va donar peu a un article de Domènec Carles afirmant que hi havia “grans realitats i belles promeses”, i acaba reclamant que al Museu d’Olot seria necessària una representació més completa del pintor Joaquim Vayreda.
El 1917, Vayreda amb Ivo Pascual dissenyen la senyera de l’Orfeó olotí (doc. 25), que es va presentar públicament amb una gran festa
en el transcurs de la qual Pascual va fer un discurs explicant la importància de l’Escola de Belles Arts d’Olot dins la història de l’art català: “Escola provinciana d’Olot, reclosa dintre d’un recó d’aquest edifici que avui ens hostatja a tots, va eclipsar la de Barcelona mercès als seus preclars deixebles que avui resplendeixen en les diferents capitals de l’art...”, tot fent referència a Joan Panyó, Joaquim Vayreda, Miquel Blay, Josep Clarà, i Francesc Vayreda.
El 1918 Francesc Vayreda forma part del Patronat de la nova Biblioteca Municipal, juntament amb Josep Maria Capdevila, Ivo Pascual, Antoni de Bolòs i Francesc Fontfreda, que n’era el secretari, i el 1922 és nomenat membre de la Junta de la delegació d’Olot de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, amb Lluís Pujolar i Jaume Tenas, que esdevé un òrgan molt important de defensa de la llengua i la cultura catalanes. El 1923 Francesc Vayreda forma part de la junta del Casal Català, amb Ramon Casabó, Francesc Pla, Narcís Domènec i Serafí Soler. És en aquests anys, entre el 1919 i 1920, que Vayreda manté contactes amb Francesc Cambó. El gener de 1923 Francesc Vayreda va fer una llarga conferència al Casal Català, en què precisament reflexionava sobre les “realitats de la cultura olotina” i es qüestionava el perquè Olot ha estat i és un país d’artistes. La resposta la troba ràpidament a l’Escola de Belles Arts, que va fer possible la tradició cultural i que emergissin artistes de primer nivell, i reclama una major inversió en aquesta escola per poder ampliar la franja d’edat dels seus alumnes. El pintor en aquells moments estava implicat en la creació de la Comissió de Cultura que es va posar com a primer objectiu organitzar el grup escolar.
Francesc Vayreda (Fig. 105)
participa activament en l’Escola Menor de Belles Arts d’Olot, dirigida pel seu bon amic Ivo Pascual, fent classes de repujat a principis dels vint. Pascual, en la Memòria del curs 1921-22, hi fa referència: “A la secció que aquest any s’ha donat un verdader impuls és a la de Repujats, mercès al altruisme i col·laboració del bon amic Francesc Vayreda qui ha vingut diàriament a donar llisons d’aquest art del que n’és vertader mestre.”
L’artista olotí tenia un absolut domini de la tècnica, fruit de la seva col·laboració amb el joier Jaume Mercadé. Un any abans, el curs 1920-21, Francesc Vayreda amb Martí Casadevall van fer classes d’escultura i modelat i s’inaugura la secció de repujats. Vayreda (Fig. 106) i Ignasi Mallol (Fig. 107)
Plenitud i davallada
El 1928 Francesc Vayreda participa en l’habitual exhibició de Les Arts i els Artistes, amb tres obres, Júlia (Fig. 114), Paisatge i Vora el riu .Júlia és una obra en què de nou emergeix la tensió de la línia i en què l’expressió del rostre de la seva protagonista ens transmet una tristesa suau, difícil de descriure. Al llarg d’aquest 1928, Vayreda elabora molts estudis de rostres femenins que donen fruit a diverses teles. En aquests apunts minuciosos no amaga els defectes de les seves models, sinó que ens mostra els seus turments interiors (Fig. 115), les seves angoixes (Fig. 116). Es tracta d’una mirada interior encara més profunda, més punyent, des les elaborades fins aquells moments. Molt probablement, haver estat proper a la mort l’encoratja encara més a expressar la realitat exterior tal com ell la copsa, sense cap mena d’idealisme o maquillatge que mitigui la seva cruesa. De nou emergeix la noia amb mandolina (Fig. 117), però aquest cop se’ns presenta absolutament absent, amb la mirada enlaire, perduda, i amb la boca seguint la música. Aquestes obres es troben allunyades de l’alegria de viure, de la vida, de la qual ens parlava Francesc Pujols a mitjan anys deu tot observant les seves teles. Estem davant un Francesc Vayreda cansat, que aboca totes les seves energies a la pintura, on es permet la llicència de fer una reflexió del sentit de l’existència humana, amb aquestes dones, ja d’edat madura (Fig. 118)
, meditant, reflexionant, o reposant amb els ulls closos. Aquestes teles ens parlen de soledat, del pas del temps que ha provocat l’envelliment dels seus cossos, són les seves efígies, que contenen tota la densitat d’una llarga reflexió del que ens espera al final de l’esclat de la primavera, de la joventut, dels fills; del que ens resta un cop hem viscut la plenitud de la vida, quan ens apropem a la maduresa de la nostra existència. De nou emergeix la noia amb el mirall entre les mans (Fig. 119), però aquest cop el seu cos ja ha passat la tendra joventut i s’apropa a la maduresa, els seus ulls es troben buits, obscurs, i el seu rostre ens transmet la tristesa de sentir-se atrapada en el temps, en una mena de cercle tancat, un “Semper Eadem” d’on no és possible sortir, tal com expressen els versos de Baudelaire. Vayreda s’autoretrata (Fig. 120) al mig del patiment, de la lluita per la vida en una petita sanguínia que ens comunica tot el seu dolor, la por de la mort, amb els ulls closos, no pot observar l’espectador perquè el patiment és massa intens. Per contra, en el seu Autoretrat de 1928 (Fig. 121), de nou el pintor recupera l’equilibri, i ens mira fit a fit, però l’expressió de la seva cara no ens transmet ni alegria ni satisfacció, sinó que ens adverteix amb els seus ulls del que ha de venir, del que ell sap que ha de venir, amb la certesa d’un final proper. La noia a dins del riu (Fig. 122), asseguda a la branca d’un arbre, a la Font Moixina, ens parla d’un univers artificiós, d’un idil·li d’arcàdia olotina que lentament deixem enrere. Aquesta artificiositat també sorgeixen els paisatges d’aquests moments (Fig. 123), que ens conviden a endinsar-nos-hi i a perdre’ns-hi.
El maig de 1928 participa a la gran Exposició Provincial de Belles Arts que té lloc al Casino Menestral de Figueres, amb motiu de les fires i festes de la Santa Creu, i hi presenta un retrat i un paisatge.
El mes d’octubre del 1928, Vayreda pren part en el Saló de Tardor amb una figura de dona que és descrita per Benet com “estructuralisme sanitós”. Carles Capdevila, el desembre de 1928, quan sap propera l’exposició del seu bon amic, li dedica un article a La Gaseta de les Arts, en què ens descriu el seu moment pictòric de maduresa: “Avui, en efecte, Vayreda ocupa un lloc ben definit i eminent entre els nostres mestres joves. En la seva pintura d’arrel olotina, és a dir realista i bucòlica, hi ha fosa una punta de la nerviositat, del picant que recollia en les excursions juvenils pels dominis extremistes del moment. La pintura actual de Vayreda, pintura reflexiva, enfocada cap a la tradició pairal, conserva encara un pensament d’aquella acidesa jovençana i aquest regust és un dels millors encisos d’aquesta pintura sàvia, fàcil, tècnicament insuperable.” Acompanyant aquest article, es reprodueixen diverses obres de Vayreda, entre les quals destaca l’obra Baigneuses (doc. 29), on de nou el pintor reprèn el tema de les banyistes, però ara amb un registre absolutament diferent, amb un realisme modern i contemporani. Quan Vayreda es troba preparant la seva propera exposició individual a la Sala Parés, es posa malalt i decideix baixar a Olot. Qui ens fa el relat és Manuel Brunet des de La Publicitat: “Francesc Vayreda s’ha mort dos dies abans d’inaugurar una exposició a can Parés. Quan les Galeries Maragall ja havien repartit les invitacions i cartells per a l’Exposició de dissabte, a l’hora que es procedia a col·locar els quadres d’En Vayreda a la sala fonda de can Parés, el pintor humorista va fugir cap a Olot malalt, ferit de mort, guiant-se ell mateix l’automòbil. Tenia pressa, molta pressa, però encara va tenir temps d’acomiadar-se dels seus parents de Vich, la família Bayés. I de Vich el veiem allunyar-se’n en automòbil, corrents cap a morir-se a casa seva.”
Alexandre Cuéllar, a la biografia íntima d’Ivo Pascual, ens complementa el relat: “En Francesc Vayreda feia dies que era ja a Barcelona. El dia 2 de febrer en Pascual a ‘La Pinacoteca’ obrí la mostra de pintura tal com havia anunciat. El seu amic, però, no va assistir a la inauguració. Estava molt malalt. Barcelona li queia a sobre i frisava d’anar a Olot. Aquell mateix dissabte, dia dos de febrer, va marxar cap a casa seva. A Olot es va allitar. La febre no el deixava i li encenia els ulls que un temps foren de mosquit espavilat. Quan Ivo es va enterar del greu estat de salut del seu entranyable amic, deixà els quadres penjats a ‘La Pinacoteca’, i sense pensar-s’hi gens, es va traslladar a Olot. No volia, no podia deixar-lo.” Francesc Vayreda va morir el 7 de febrer amb molts projectes per realitzar i una exposició a punt d’inaugurar. Un llarg seguit d’amics van publicar articles fent una valoració de l’home i el pintor, entre ells Joaquim Folch i Torres des de La Gaseta de les arts, que exposava les lluites que havia mantingut el pintor per dibuixar la seva silueta davant de l’ombra del pare. Josep Munteis des del Deberparlava de la gran tasca cultural que havia portat a terme, com es va implicar en la ciutat d’Olot. Joan de Garganta rememorava l’esperit culte i artístic de Vayreda i la seva presència a les principals institucions culturals olotines: Atenea, l’Orfeó, l’Escola de Belles Arts, l’Associació de Música, la Biblioteca Popular, i a les publicacions Vida Olotina i La Comarca d’Olot. Alhora rememorava el seu pare Josep de Garganta, que havia mort el maig del 1928, gran amic també de Francesc Vayreda. Josep Pla arrencava el seu article afirmant que la mort de Francesc Vayreda no era tan sols una gran pèrdua per a Olot, sinó per a la “vida social i artística de tot Catalunya”, i recordava amb el seu to irònic el “senyor Francisco”, passant comptes amb els masovers. Sens dubte Vayreda i Pla es devien entendre quan a humor irònic, per treure foc a les brases. D’aquest article de Pla són les paraules ja mítiques que hem citat més amunt, on es fa referència a Pascual, Mallol i Vayreda com els responsables d’haver arribat a fer “d’Olot la ciutat més acollidora de Catalunya.” Carles
Fages de Climent posava l’incís en l’element de la terra a la qual estava lligat Vayreda, per l’herència familiar, de la mateixa manera que ho havia estat Marià Llavanera: “De la terra visqueren i per la terra visqueren”
i això va possibilitar aquests paisatges tan sincers, tan intimistes. Fages de Climent ens donava una interpretació de l’herència del Vayreda el vell, molt allunyada d’una visió tràgica o condemnatòria, ben al contrari, considerava que aquesta herència va ésser transmesa no de manera directa, sinó per l’estima envers una mateixa terra, envers un mateix paisatge. Una segona idea que apuntava Fages de Climent en aquest text era com “Vayreda cercà, potser en l’afany de perfecció formal del seu art, esmena a la deformació del seu cos, que no pogué cloure el seu alè líric.” Molt possiblement aquesta interpretació ens ajudaria a entendre la lluita tenaç de Vayreda per copsar la perfecció, l’equilibri, l’harmonia de les seves figures femenines (Fig. 124. Fig. 125)). Fages de Climent acabava el seu article citant dos homes més de la terra olotina, que treballaren empesos per l’estima pel paisatge i la cultura catalana: “En altra cosa els deus l’amaren: com Llavanera, com Folguera, moria també jove, en mig d’aquest rossec indomenyable de protesta que és la recança”
, afirmava el poeta també lligat a la terra, Carles Fages de Climent.
Finalment, l’exposició de la Sala Parés es va inaugurar el 17 de febrer de 1929, amb un gran nombre de públic assistent, on es van exhibir algunes de les millors teles de Vayreda d’aquells darrers dos anys com Felissa (Fig. 126), Noia vora el riu (Fig. 122), Autoretrat (Fig. 121) i molts dels seus paisatges estimats, viscuts, respirats i rememorats (Fig. 127) un cop darrere l’altre. Feliu Elias, sota el pseudònim de Joan Sacs, resseguia la vida plàstica de Vayreda, i acabava posant l’incís en l’honestedat, la pulcritud, la nitidesa, la sinceritat i el virtuosisme de la seva obra. Elias relatava la persistència de Vayreda en seguir amb el seu concepte de pintura que no era entesa ni acceptada per la major part del públic en un primer moment: “A mesura que la pintura misteriosa, nebulosa i musicista anava desacreditant-se aquí, la pinta dura, realista, i tallant de les noves produccions franceses i italianes venia en certa manera a donar la raó a Vayreda, el qual hauria pogut passar com un precursor si la nostra pintura fos més coneguda enllà de les fronteres o bé si el nostre pintor hagués actuat des d’una notòria galeria d’art parisenca.”
I per finalitzar, tornem a Benet i al seu text “L'heroisme somrient de Francesc Vayreda”, en el qual ens dibuixa el pintor com un heroi que ha fugit de l’ombra del pare, que s’ha allunyat del camí fàcil i ha optat per altres senders d’estudi i disciplina de la tècnica. Benet posa l’incís de la relació de Vayreda amb el paisatge: “El mateix paisatgisme de Vayreda és alguna cosa més que paisatgisme: és arquitectura -construcció- creació a la fi.” Austeritat i claredat en els seus paisatges i en les seves figures, “pintura d’hostal” sanitosa, l’anomenava Monegal (Fig. 128). I Benet es refereix al Vayreda que va de dins cap a fora, per després iniciar el retorn i desfer el camí quan li convenia, sempre amb aquest equilibri de continència, amb un petit toc de romanticisme, més aviat en diríem de reflexió, meditació per arribar a allò essencial. I Benet ens parla de la complexa trajectòria de Vayreda, de la incomprensió al llarg de molt de temps de la seva obra per part de la crítica i el públic, i de la seva persistència en seguir el seu camí, i al final ens resta el seu somriure dolç: “L’admirable i difícil estil de Vayreda, adquirit a còpia de tants renunciaments i del dolor quotidià semblava néixer a la fi joiós com el seu somriure.”
L’obra de Francesc Vayreda avui ens explica les inquietuds de tota una generació d’artistes catalans que van rebre l’influx de l’impressionisme i el cezannisme i que es van sentir atrets per Itàlia i la cultura clàssica. Alhora, la seva obra ens posa en contacte amb l’estètica del realisme màgic, present a tot Europa, i des d’aquest punt de vista cal considerar-la com a precursora d’aquest moment juntament amb la d’altres pintors catalans com Sunyer, Togores o Dalí. A més, Francesc Vayreda ha estat un activista cultural important a Catalunya; a Olot, va arrossegar molts artistes amics, i va aconseguir que l’arcàdia olotina fos “acollidora i hospitalària” i encara més lluminosa, seguint la tradició centenària de la seva família. La seva activitat en defensa de la cultura i la llengua catalanes també es va exterioritzar fermament en la seva faceta política. Estem davant un personatge important no tan sols a nivell artístic, sinó també en l’àmbit de la cultura catalana. La seva migrada figura, els seus problemes de salut no van ésser obstacle per a Francesc Vayreda, sinó que foren reconvertits en estímuls per a la lluita tenaç de mirar endavant, amb un somriure sempre als llavis.
Per conèixer l’evolució de Josep Berga i Boix, vegeu: SALA, Joan: Josep Berga i Boix (1837-1914). L’intèrpret d’una època. Olot: Llibres de Batet. Col·lecció d’artistes, 2000. DANES I TORRAS, Joaquim: Història d’Olot, Biografies (Q-Z). Olot: Edicions Municipals, Vol. XXXI. 2001
Per una carta que adreça Francesc Vayreda a Rafael Benet, tenim detalls de dates de la seva formació plàstica a cavall d’Olot, Barcelona i París. Vayreda explica a Benet: “Després d’acabats els estudis de 1ª ensenyança i comerç, no agradant-me el despatx de la fàbrica de Sants, vaig decidir ésser escultor, en aquesta època dibuixava a l’Escola de Belles Arts d’Olot sota la direcció de l’avi Berga.” Carta de Francesc Vayreda dirigida a Rafael Benet, sense data. Arxiu família Benet.
Per a més informació sobre l’àmbit pedagògic de Francesc Galí, vegeu: MASIP BOLADERAS, Roser: “El pintor Francesc d’Assís Gali. Nova visió pedagògica de l’ensenyament artístic”, Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1995.
CUÉLLAR, Alexandre: El pintor Ivo Pascual Biografia Íntima. Olot: Dalmau Carles Pla, 1983, pàg. 40-41.
JARDÍ, Enric: “Francesc Galí figura clave del ‘Noucentisme’ ”, Artes plásticas, núm. 11, Barcelona, 1975, pàg. 59.
Josep Pla, a l’Homenot que dedica a Francesc d’Assís Galí, relata una conversa que manté amb el pintor tot passejant per Cadaqués i plegats van recordant i relatant el trajecte artístic i pedagògic de Galí. Vegeu PLA, Josep: Francesc d’A. Galí dins Homenots. Primera sèrie. Barcelona: Edicions Destino, Vol. 11, 1980, pàg. 413.
Ídem, pàg. 415.
BENET, Rafael: “Francesc d’A. Galí”, D’Ací i d’Allà, Barcelona, a Agost 1924, pàg. 66.
ARTIGAS, Llorenç; “La pedagogia del dibuix”, La Veu de Catalunya, 05-11-1917, Pàgina artística de La Veu, núm. 407.
Per una carta que Francesc Vayreda adreça a Rafael Benet, sabem els anys que va assistir a l’acadèmia Galí. Carta de Francesc Vayreda adreçada a Rafael Benet, sense data. Arxiu família Benet.
Carta de l’Ignasi Mallol dirigida a Francesc Vayreda. Arxiu família Vayreda.
Alexandre Cuéllar ens dóna detalls d’aquesta primera estada d’Ivo Pascual a Olot amb els seus amics Mallol i Vayreda. Surten de Barcelona el 25 o el 26 de maig i Pascual i Vayreda s’hi estan fins a finals d’octubre. CUÉLLAR, Alexandre: El pintor Ivo Pascual Biografia Íntima. Olot: Dalmau Carles Pla, 1983, pàg. 67-72.
“Manifestacions artístiques olotines”, El Deber, 18-09-1909, núm. 665, pàg. 12.
“Concurs Lexicogràfic de la llengua catalana”, El Deber, 11-07-1908, núm. 603, pàg. 10.
El Deber, 05-09-1908, núm. 611, pàg. 15.
Ídem, portada.
La Ciutat, 03-07-1910, pàg. 10.
El Deber, 01-07-1911, pàg. 410.
El Deber, 01-07-1911, núm. 759, pàg. 12.
Tal com ens explica Enric Jardí , a la junta organitzadora hi havia els membres següents del Cercle Artístic de Sant Lluc: Dionís Baixeras, Joan Llimona i Dionís Renart; Ivo Pascual, com a delegat del Cercle, era membre del jurat d’admissió i qualificació. JARDÍ, Enric: Història del Cercle artístic de Sant Lluc. Barcelona: Edicions Destino, 1976, pàg. 77.
“Exposición internacional de arte, Fallo”, La Vanguardia, 25-05-1911, pàg. 3.
Carta d’Ignasi Mallol dirigida a Francesc Vayreda, sense data, però que cal aproximar al 1911. Arxiu familiar.
CARLES, Domènec: Memorias de un pintor 1912-1930. Barcelona, Editorial Barna S.A. 1954, pàg. 184.
Vegeu CUÉLLAR, Alexandre: El pintor Ivo Pascual Biografia Íntima. Olot: Dalmau Carles Pla, 1983, pàg. 80.
Codes Luna, en la seva monografia dedicada a Ignasi Mallol, recull la documentació d’aquest menjador. CODES LUNA, Miquel-Àngel: Ignasi Mallol La Catalunya quiescent. Barcelona: Viena Edicions, 2010, pàg. 21. Per una carta d’Ignasi Mallol adreçada a Francesc Vayreda, sabem que Mallol enyorava París i desitjava ser-hi amb els seus companys de pinzells.
Carta d’Ignasi Mallol dirigida a Francesc Vayreda, no datada, aproximadament del desembre de 1911. Arxiu família Vayreda.
CAPDEVILA, Josep Maria: Francesc Vayreda. Barcelona: Editorial Quatre Coses - Sala Parés, 1926, pàg. 8.
FONTBONA, Francesc: “Esteve Monegal, artista noucentista (1888-1970), D’Art núm. 1, abril de 1972, pàg. 90.
FOLCH I TORRES, Josep: “Escultura i dibuixos de Josep Clarà”, La Veu de Catalunya, Pàgina artística de La Veu, 09-06-1910, pàg. 5.
XÈNIUS: “Un bell projecte”, La Veu de Catalunya, 04-06-1911, pàg. 1.
Finalment no tenim notícia per la premsa de l’època que aquesta mostra, que en un primer moment havia d’ésser molt ambiciosa, arribés a tenir lloc. Francesc Vayreda constava en un primer llistat d’artistes que hi havien de prendre part, entre els quals també hi eren presents Josep Clarà, Anglada Camarassa, Torres Garcia, Joaquim Sunyer, Joaquim Mir, Ricard Canals, Francesc Galí, Domènec Carles, Picasso, Nicolau Raurich, Pidelaserra, Ignasi Mallol, Ivo Pascual, Esteve Monegal, Borrell Nicolau i Josep Maria Sert, entre molts altres. “L’exposició dels artistes catalans a París”, La Veu de Catalunya, 07-11-1911, pàg. 6, dins Pàgina artística de La Veu.
Eugeni d’Ors havia mantingut complicitats amb Clarà a París entre el gener i el juliol de 1910.
CARLES, Domènec: Memorias de un pintor (1912-1930). Barcelona: Editorial Barna S.A. 1954, pàg. 35
Clovis Sagot fou un dels primers marxants de Pablo Picasso a París cap al 1905; el seu magatzem de la Rue Laffitte era un espai de trobada dels artistes més innovadors.
Sobretot Francesc Vayreda parla dels cubistes amb el seu germà Raimon Vayreda, en una carta del 5 de desembre de 1911. El seu germà Raimon li explica que a Rafael Benet “no li desagrada la teoria dels cubistes”. Carta de la família Vayreda adreçada a Francesc Vayreda, 05-12-1911. Arxiu família Vayreda.
Amb les cartes, l’arxiu de Vayreda ens ofereixen informació valuosa sobre el seu trajecte vital. Per una altra carta enviada pel seu cosí Antoni de Bolòs a Francesc Vayreda, sabem que Bolòs el va adreçar a un professor de la Sorbonne, el geòleg Marcel Chevalier, perquè l’ajudés a accedir al Museu d’Història Natural situat a l’interior de la Sorbonne. L'any 1911, Chevalier havia realitzat un viatge a Catalunya per a conèixer la zona volcànica de la Garrotxa i la zona prehistòrica de Serinyà i molt possiblement arran d’aquest viatge estableix amistats amb gent de la zona. Chevalier, un cop esclatada la Primera Guerra Mundial, s’exilia a Olot, on realitza estudis dels volcans d’Olot.
Carta de Josep Berga i Boix adreçada a Francesc Vayreda, 10-03-1912. Arxiu família Vayreda.
BENET, Rafael: “L’heroisme somrient de Francesc Vayreda”, La Veu de Catalunya, febrer 1929, Número extraordinari XXXIX, Pàgina artística de La Veu, pàg. 3.
Carta de la família Vayreda a Francesc Vayreda sense data, c. gener 1912. Entre els qui hi escriuen hi ha la seva mare Mercè Casabó. Arxiu família Vayreda.
Carta de Joaquim Casabó a Francesc Vayreda, 06-04-1912. Arxiu família Vayreda.
Agendes Josep Clarà, 1912. Fons Clarà [FP01] – 8/1. Arxiu MNAC.
Agendes Josep Clarà, 1912. Fons Clarà [FP01] – 8/1. Arxiu MNAC.
En una carta que la família de Francesc Vayreda li envia el 22 d’abril de 1912, s’especifica que el viatge el fan Francesc Vayreda amb Josep Clarà plegats: “Te contesto acte seguit perquè tinguis notícies nostres abans de marxar a Brusel.les que desitjem vos provi bé tan a tu com a en Josep Clarà.” Paràgraf de Mercè Casabó en la carta que adrecen mare i germans a Francesc Vayreda el 22 d’abril de 1912. Arxiu família Vayreda.
El Deber, 15-06-1912, pàg. 16.
Llibre publicat el 1911 per Henri Motiez, fill de Victor Motiez, traductor de l’edició francesa del llibre de Cennini del 1858. Henri Motiez, en aquesta segona edició, hi va afegir 17 capítols que mancaven a la primera edició francesa del 1858. Chartres, 1911.
Vegeu l’edició espanyola: CENNINI, Cennino: El libro del arte. Madrid: Ediciones Akal, 2009.
El Deber, 08-10-1912, pàg. 15.
BENET, Rafael: “L’heroisme somrient de Francesc Vayreda”, La Veu de Catalunya, febrer 1929, Número extraordinari XXXIX, Pàgina artística de La Veu, pàg. 3.
“Un grup de decoradors”, La Veu de Catalunya, 02-01-1913, Pàgina artística de La Veu, núm. 159, pàg. 6.
BENET, Rafael: “L’heroisme somrient de Francesc Vayreda”, La Veu de Catalunya, febrer 1929, Número extraordinari XXXIX, Pàgina artística de La Veu, pàg. 3.
Tots aquests elements que constitueixen el moment del Noucentisme a Catalunya són esplèndidament analitzats al catàleg de l’exposició El Noucentisme, un projecte de modernitat, comissariada per Martí Peran, Alicia Suàrez i Mercè Vidal: El Noucentisme, un projecte de modernitat. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània, Enciclopèdia Catalana, Generalitat de Catalunya, 1994. També per conèixer tots aquests factors que constitueixen el moment del Noucentisme, veure, PANYELLA Vinyet: Cronologia del noucentisme. Una eina. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996.
El record d’una visita. Tres companys de taller. A propòsit de l’exposició que té instal·lada Ignasi Mallol a Tarragona”, La Veu de Catalunya, 29-01-1914, Pàgina artística de La Veu, núm. 215, pàg. 5.
MARAGALL, Joan. A: Història de la Sala Parès. Barcelona: Editorial Selecta, 1975. Pàg. 114.
FOLCH I TORRES, Joaquim: “El Saló de ‘Les Arts i els Artistes’ ”, La Veu de Catalunya, 16-01-1913, Pàgina artística de La Veu, núm. 161, pàg. 3.
Sobre la relació de Xavier Montsalvatge i Rafael Masó, vegeu PUJOL, Josep: Perfils de Xavier Montsalvatge (1881-1921). Girona: Curbet Edicions, Biblioteca Fundació Valvi, 2012.
Josep Pujol també creu que l’element clau perquè els artistes amb lligams olotins siguin inclosos a Athenea és Ivo Pascual amb Xavier Montsalvatge. PUJOL, Josep: “Fidelitat i heterodòxies a l’almanac d’Athenea” dins Athenea 1913. El temple del Noucentisme. Girona: Edita Fundació Rafael Masó, Úrsula Llibres, 2013, pàg. 125.
Carta d’Ivo Pascual adreçada a Francesc Vayreda del 19 de novembre de 1912. Escrita en paper del Círcol Artistich de Sant Lluc. Arxiu família Vayreda.
Per a més informació sobre l’activitat de l’arquitecte Josep Azemar, vegeu SALA, Joan: “Els projectes de Josep Azemar”, Revista d’Olot 440. 2 de febrer de 2005, pàg. 40-41.
Vegeu La Comarca, 06-09-1913, pàg. 492 i “De Re Artística”, El Deber, 27-09-1913, pàg. 10-13.
Aquestes dades les sabem gràcies a una carta que li adreça el seu germà Raimon Vayreda el 16 de gener de 1912, tot expressant que ell també s’haurà d’acostumar a treballar amb propietaris, perquè en aquells moments està arrencant la seva carrera de decorador. Arxiu família Vayreda.
Ens referim a l’article de J. Roca Roca de l’1 de novembre de 1913 que publica a La Actualidad. Revista mundial de información gràfica. Aquest és l’inici d’una campanya per a desacreditar les pintures murals del Saló de Sant Jordi de Torres Garcia. Les crítiques són equilibrades per articles d’amics de Torres Garcia que publiquen a favor de la seva obra creativa, entre ells: Martí Casadevall, Romà Jori, Joaquim Folch i Torres, Enric Casanovas, Francesc d’A Galí, Josep Aragay, Carles Riba, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, Miquel Utrillo, Pere Coromines i Pompeu Fabra.
Vegeu El Deber, 16-05-1914, pàg. 17 i El Deber, 16-01-1915, pàg. 16.
MOLI, Domènec: Pujol. Un temps d’art a la Garrotxa. Sant Joan les Fonts: Taller impremta Aubert amb la col·laboració de Miquel Plana. 1994, pàg. 41.
PUJOLS, Francesc: “En Francesc Vayreda”, Revista Nova, 25-04-1914, també reproduït a Francesc Pujols. Recull d’articles de crítica artística publicats fins ara, referents a les arts plàstiques i dedicades als artistes i a les exposicions. Barcelona: Publicacions La Revista, 1921, pàg. 81- 84.
A La Publicitat del 10-06-1914, pàg. 5, ja es fa referència a aquest panneau portat a terme per Monegal i Mallol. Codes Luna especifica els papers que van tenir cada un d’aquests artistes en aquest treball decoratiu. CODES LUNA, Miquel-Àngel: Ignasi Mallol La Catalunya quiescent. Barcelona: Viena Edicions, 2010, pàg. 27.
Carta de Rafael Masó dirigida a Francesc Vayreda, sense data, c. estiu 1914. Arxiu família Vayreda.
COMADIRA, Narcís; TARRÚS, Joan: Rafael Masó, arquitecte noucentista. Barcelona: Col·legi d’arquitectes de Catalunya, Lundwerg, 1996. ARUS, Josep M.; CATLLAR, Bernat: La casa Masramon. Girona: Edicat COAC, 2008, pàg. 13.
Carta de Raimon Vayreda a Francesc Vayreda, 05-02-1914. Arxiu família Vayreda.
Carta d’Esteve Monegal adreçada a Rafael Masó, sense data. Aproximadament de principis de 1915. COAC Demarcació de Girona, Fons Rafael Masó, ref. 306.
Carta d’Esteve Monegal adreçada a Rafel Masó, sense data. Aproximadament de principis de 1915. COAC Demarcació de Girona, Fons Rafael Masó, ref. 305.
Carta d’Esteve Monegal adreçada a Rafel Masó, sense data. Aproximadament de principis de 1915. COAC Demarcació de Girona, Fons Rafael Masó, ref. 307.
El Deber, 13-11-1913, pàg. 15.
MASÓ, Rafel: “Exposició Monegal a Athenea”, Diario de Gerona, 09-05-1915, pàg. 5.
Ídem.
FONTBONA, Francesc: “Esteve Monegal, artista noucentista (1888-1970)”, D’art núm. 1, abril de 1972, pàg. 92.
Carta de Domènec Carles dirigida a Francesc Vayreda, c. 1911. Arxiu família Vayreda.
JORI, Romà: “Els expositors de ‘Les Arts i els Artistes’ ”, Vell i Nou, núm. 2, 20-3-1915, pàg. 2.
FOLCH I TORRES, Joaquim: “L’Exposició de ‘Les Arts i els Artistes’ ”, La Veu de Catalunya, Pàgina artística de La Veu, 29-03-1915, núm. 276, pàg. 5.
Flama (FOLCH I TORRES, Joaquim): “Amb motiu de l’exposició d’Art Nou Català celebrada a Sabadell”, La Veu de Catalunya, 16-08-1915, Pàgina artística de La Veu, núm. 296, pàg. 4.
Ídem.
XÈNIUS (D’ORS, Eugeni):”Glossari. L’aparició del pintor Vayreda.” La Veu de Catalunya, 21-05-1915, núm. 5764, pàg. 1.
D’ORS, Eugeni: “La de l’Eugeni d’Ors” dins “Les Conferències”, La Veu de Catalunya 16-08-1915, Pàgina artística de La Veu, núm. 296, pàg. 5.
Francesc Fontfreda va tenir un paper decisiu en la fundació del primer partit de la Lliga Regionalista d’Olot, en el qual també va participar Francesc Vayreda. Vida OIotina presentava la ideologia de la Lliga Regionalista.
VAYREDA, Francesc: “Notes d’Art. Tres classes de pintors”, Vida Olotina, 06-06-1915, pàg. 8.
VAYREDA, Francesc: ”Notes d’Art. Decoració”, Vida Olotina, 15-12-1915, pàg. 7.
VAYREDA, Francesc:” Notes d’Art. Tinguem amor al bell ofici”, Vida Olotina, 15-10-1915, pàg. 7.
VAYREDA, Francesc: “Notes d’Art. Enric Casanovas”, Vida Olotina, 05-02-1915, pàg. 7-8.
VAYREDA, Francesc: “Notes d’art, Enric Galwey”, Vida Olotina, 01-07-1915, pàg. 7.
VAYREDA, Francesc: “Notes D’art”, Vida Olotina, 20-06-1915, pàg. 8.
“En honor d’en Gimeno”, La Veu de Catalunya, 31-05-1915, Pàgina artística de La Veu, núm. 285, pàg. 6.
VAYREDA, Francesc: “Notes D’art”, Vida Olotina, 20-06-1915, pàg. 8.
En aquestes conferències, Francesc Galí indicava què calia en l’ensenyament “[...] mètodes tots; fórmula, cap; car dins el mètode hi ha espai on moure’s; dins la fórmula no. El mètode permet ésser mestre, la fórmula nega aquesta facultat.“ VAYREDA, Francesc: “Notes d’Art. Breus comentaris sobre pedagogia.”, Vida Olotina, 04-08-1916, pàg. 8.
VAYREDA, Francesc: “Notes d’Art. De la reorganització de l’Escola”, Vida Olotina, 14-07-1916, pàg. 6-7.
VAYREDA, Francesc: “Notes d’Art. Manuel Humbèrt”, Vida Olotina, 01-01-1916, pàg. 8-9.
VAYREDA, Francesc: “Notes d’Art. Lluís Jou”, Vida Olotina, 15-01-1916, pàg. 7.
VAYREDA, Francesc: “Notes d’Art. Ivo Pascual”, Vida Olotina, 05-05-1916, pàg. 9
VAYREDA, Francesc: “Notes d’Art. Xavier Nogués”, Vida OIotina, 02-03-1917, pàg. 8.
VAYREDA, Francesc: “Notes d’Art. Les tècniques en l’obra d’en Josep Obiols”, Vida Olotina, 23-03-1917, pàg. 7-8. Publicat inicialment a La Revista, 01-03-1917, pàg. 105.
Ídem.
FONTBONA, Francesc: La xilografia a Catalunya entre 1800 i 1923. Barcelona: Edita Biblioteca de Catalunya, 1992, pàg. 276.
Matisse, en una carta que adreça al director en aquells moments del Petit Palais, el crític d’art Raymond Escholier, afirma: “Depuis trente-sept ans que je la possède, je connais assez bien cette toile, pas entièrement, je l’espère; elle m’a soutenu moralment dans les moments critiques de mon aventure; j’y ai puisé ma foi et ma persévérance. (...) Elle est savoureuse de couleur et de métier, et, par le recul, elle met en évidence la puissance de l’élan de ses lignes à la sobriété exceptionnelle de ses rapports.” Carta d'Henri Matisse adreçada Escholier el 16 de novembre de 1936, reproduïda a Cézanne et París, París: Musée Rmn-Grand Palais, avec le Petit Palais, musée des Beaux-Arts de la Ville de París, 2011, pàg. 94.
VAYREDA, Francesc: “L’Escola Impressionista”, Vida Olotina, 15-07-1925, pàg. 7.
MARAGALL, Joan: “Impresion de la exposición Sunyer”, Museum, 1911, núm. 7, pàg. 256.
JORI, Romà: “Saló de Les Arts i els Artistes”, Vell i Nou, 15-05-1916, pàg. 21.
Vell i Nou, 5-11-1916, núm. 37, pàg. 15.
SACS, Joan: “L’Art d’en Francesc Vayreda”, Revista Nova, 31-10-1916, pàg. 3-4.
“El Saloncillo de la Publicidad. Exposicion de artistes catalanes. En honor de M. Saglio” La Publicidad, 03-12-1916, pàg. 1.
FONTFREDA, Francesc: “Un exemple”, Vida Olotina, 27-04-1917, pàg. 1.
El 2004, el Museu Picasso de París va dedicar precisament una mostra a la relació entre Ingres i Picasso. Picasso-Ingres, París: Editorial Fayard, 2004.
VAYREDA, Francesc: “Notes d’Art. De la comprensió en les Belles Arts”, Vida OIotina, 01-11-1915, pàg. 6.
“Galeries Layetanes. Pintures d’En Vayreda”, La Veu de Catalunya 09-04-1917, Pàgina artística de La Veu, núm. 382, pàg. 6.
El Deber, 28-04-1917, pàg. 16.
LLIMONA, Joan: “Sinceritat i Forma”, Vida Olotina, 17-04-1917, pàg. 4.
BOLÒS, Anton de: “Dugues Maneres”, Vida Olotina, 17-04-1917, pàg. 5.
LABARTA, Francesc: “En Francesc Vayreda”, Vida Olotina, 17-04-1917, pàg. 6.
ARAGAY, Josep: “De l’exposició d’en Francesc Vayreda a les Galeries Laietanes”, Vida Olotina, 27-04-1917, pàg. 7.
CAPDEVILA, Josep Maria: Vida Olotina, 27-04-1917, pàg. 7.
CASANOVAS, Martí: “Francesc Vayreda”, Vida Olotina, 27-04-1917, pàg. 11
MONEGAL, Esteve: “Vayreda, fill”, Vell i Nou, 01-04-1917, pàg. 342-343.
Per saber-ne més coses, vegeu el catàleg de Myrurgia 1916-1936 del Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2003, i especialment els textos de FONTBONA, Francesc: “Esteve Monegal, creador complet”, pàg. 11-15, i de FONDEVILA, Mariàngels: “Esteve Monegal, amic de les arts i dels artistes”, pàg. 17-21.
Ídem.
Ídem.
Ídem.
Enric Jardí, en la monografia que dedica al pintor, ens dóna notícia del viatge de Mercadé a París, on es retroba amb els seus companys Ignasi Mallol, Francesc Vayreda i Esteve Monegal, però ens data l’estada a la capital francesa el 1909 en comptes del 1911, que és quan realment va tenir lloc. JARDÍ, Enric: Jaume Mercadé. Pintor de una tierra. Barcelona: Editorial Polígrafa, 1977, pàg. 24.
SACS, Joan (Feliu Elias): “L’art d’en Jaume Mercadé a les galeries Laietanes”, Vell i Nou, 15-11-1917, pàg. 642.
LLORENS I ARTIGAS, Josep: “Jaume Mercadé, orfebre”, La Veu de Catalunya, 24-06-1918, Pàgina artística de La Veu, núm. 440, pàg. 5.
Entrevista amb Jaume Mercadé el mes de febrer de 2013.
CARNER, Josep: Nits d’hivern, Contes populars de tots els països. Barcelona: Editorial Muntañola, 1918.
PUIG, Eduard M.: “XI Exposició de Les Arts i els Artistes”, La Revista, 16-02-1918, pàg. 63. ARTIGAS, Llorens: “Exposició d’Art. Impressió general.” La Veu de Catalunya, 13-05-1918, Pàgina artística de La Veu, núm. 434, pàg. 4.
PUJOLS, Francesc: “Saló de ‘Les Arts i els Artistes’ a l’exposició d’art de 1919” dins Recull d’articles de crítica artística publicats fins ara, referents a les arts plàstiques i dedicats als artistes i a les exposicions. Barcelona: Publicacions La Revista, 1921, pàg. 193.
El nom d’objectivitat ja circulava en els cercles artístics del moment, especialment el 1925, quan s’organitza l’exposició Neue Sachlichkeit. Deutsche Malerei sei dem Expressionismus a la Kunsthalle de Mannheim.
Francesc Vayreda ja fou present al I Saló de Tardor que va tenir lloc l’any anterior, el 1919.
FLAMA (FOLCH I TORRES, Joaquim): “Les Exposicions”, La Veu de Catalunya, 22-12-1920, Pàgina artística de La Veu, núm. 521, pàg. 5.
El Deber, 23-04-1921, pàg. 18.
CAPDEVILA, Josep Maria : “Francesc Vayreda” La Veu de Catalunya, 01-12-1921, Pàgina artística de La Veu, núm. 543, pàg. 5.
Ídem.
Alícia Suàrez fa referència, en el seu estudi monogràfic sobre Rafael Benet, a la importància de Cézanne en l’obra del pintor i crític d’art, així com al treball com a tractadista d’art de Benet en la introducció del cézannisme a Catalunya. Vegeu SUÀREZ, Alícia: Rafael Benet. Barcelona: Fundació Rafael Benet, 1991.
BENET, Rafael: “Francesc Vayreda”, La Publicidad, 02-12-1921, pàg. 1.
BENET, Rafael: “El realismo de Vayreda. Después de su exposición.” La Publicidad, 09-12-1921, pàg. 1.
Franz Roh publicarà a Alemanya el llibre El Realisme màgic. Postexpressionisme, l'any 1925, quan té lloc a Mannheim una exposició sobre la Nova Objectvitat, que és, en definitiva, una part d’aquest realisme màgic. A Espanya, la Revista de Occidente publicarà aquest assaig de Roh el 1927 i molts dels pintors catalans, i empordanesos, que treballaran dins aquest àmbit de la realitat no entesa com a reproducció del món exterior, sinó com a reflex d’un món interior, el tindran com a referent conceptual.
El nom de realisme màgic ja surt en alguns textos de Giorgio de Chirico a partir de l’any 1919 per a definir la pintura metafísica que estan portant a terme ell i un grup d’artistes que s’aglutinen al voltant de la revista Valori Plastici.
La revista La mà trencada publica, el 31 de gener de 1925, diverses obres de Picasso, la majoria de les quals formen part de la seva etapa clàssica, com la tela La font. A l’interior, Llorens Artigas li va dedicar un article sobre la seva darrera producció “italianitzant”.
“El concurs Plandiura”, La Publicitat, 30-01-1923, pàg. 2.
CAPDEVILA, Carles: “Exposició de F. Vayreda a ‘El Camarín’ ”, La Publicidad, 10-11-1923, pàg. 1.
“Notes d’art”, La Comarca, 26-05-1923, pàg. 211.
La Comarca, 05-01-19254, pàg. 2.
La Comarca, 12-01-1924, pàg. 17.
CAPDEVILA, Carles: “Exposició de Francesc Vayreda”, La Publicitat, 19-11-1925, pàg. 1.
Ídem.
Curiosament, el mes de novembre de 1925 coincideixen les exposicions de Dalí a la Sala Dalmau i de Francesc Vayreda a la Sala Parés.
Ídem.
Aquesta citació prové del llibre d’Ingres Pensées i estava present a l’interior del catàleg de l’exposició de Dalí a les Galeries Dalmau del 1925.
BENET, Rafael: “Francesc Vayreda”, La Veu de Catalunya, 25-11-1925, pàg. 7.
CAPDEVILA, Josep Maria: Francesc Vayreda. Barcelona: Monografies d’Art de les Edicions Quatre Coses, tallers Omega, 1926, pàg. 8.
Ídem, pàg. 11.
Ídem, pàg. 15.
“Exposición de arte catalán moderno”, Heraldo de Madrid, 20-01-1926, pàg. 1.
BENET, Rafael; “Francesc Vayreda”, La Veu de Catalunya, 04-05-1927, pàg. 4.
L’obra Cap a mercat va ser reproduïda a la Gaseta de les Arts del 15 de maig de 1927, així com les obres Herbejant i La Gorja.
FOLCH I TORRES, Joaquim: “El pintor Francesc Vayreda”, Gaseta de les arts, 15-05-1927, núm. 73, pàg. 3.
Ídem, pàg. 3.
GARGANTA, Joan de: “La quietud del pendís”, Revista d’Olot, 01-01-1927, pàg. 16. MIR MAS DE XEXÁS, J. M.: “Francesc Vayreda Casabó”, Revista d’Olot, 06-01-1927, pàg. 4.
Sobre l’anada d’artistes a la Garrotxa, vegeu FONTBONA, Francesc: “Els Forans pinten la Garrotxa” dins Atles paisatgístic de les terres de Girona, Volum I. Girona: Edita Diputació de Girona, edició a cura de Mariona Seguranyes, 2010, pàg. 96-120.
PLA, Josep: “Francesc (Xicu) Vayreda” dins Retrats de Passaport, vol. XVII. Barcelona: Edicions Destino, 1970, pàg. 40.
La Comarca, 07-09-1917, pàg. 286.
Per a més informació sobre l’evolució dels Jocs Florals d’Olot, consulteu: CASACUBERTA, Margarida i RIUS, Lluís: Els Jocs Florals d’Olot (1890-1921). Olot: Editora de Batet, 1988.
CARRERES I PERA, Joan: Josep Maria Capdevila. Ideari i Poètica. Montserrat: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Biblioteca Abat Oliva, 2003, pàg. 247.
SELLES, Narcís: “Cultures artístiques del republicanisme” dins El somni Republicà, El republicanisme a les comarques gironines, 1900-1936. Barcelona: Edicions Viena, Casa de Cultura de la Diputació de Girona, sota la direcció d’Enric Pujol, 2009, pàg. 142.
El Deber, 18-08-1917, pàg. 526.
La Societat Olotina de Cultura fou constituïda el mes de març de 1916 per Josep Maria de Garganta, Antón de Bolòs, Candi Agustí, Josep Maria Torras i Francesc Fontfreda. El Deber, 18-03-1916, pàg. 189.
CARLES, Domènec: “De l’Exposició local de Belles Arts”, Vida Olotina, 07-09-1916, pàg. 5.
“Diada d’olotinisme. La festa del Orfeó.”, La Comarca, 05-05-1917.
Ídem.
Francesc Vayreda ja era soci de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana des de 1917. Vegeu Butlletí de l’Associació protectora de l’Ensenyança catalana, núm. 2, novembre 1917, pàg. 19. L'any 1921, Josep Obiols realitza el famós dibuix per al cartell enunciatiu “Ja sou de l’associació protectora de l’ensenyança catalana?”, en què apareix un nen amb un llibre sota el braç passejant amb una oreneta al fons, que esdevindrà tot un emblema de l’ensenyament de la llengua catalana.
Tal com ens explica Jordi Pujiula, El casal català d’Olot fou fundat el 1919 per sectors molt diversos del catalanisme. El 1922 van començar a penetrar les idees del republicanisme, que van desencadenar en dos corrents: els que seguiren al Partit Republicà català, que esdevé Acció Catalana republicana a Olot, i els catalanistes més moderats regionalistes, seguidors de la Lliga catalana, que acabaran marxant de l’entitat. Justament Francesc Vayreda entra al Casal Català quan es dóna entrada a aquestes idees republicanes. PUJIULA, Jordi: “El casal català i Joan de Garganta”, El cartipàs, núm. 29. Olot, gener 2009, pàg. 8.
VAYREDA, Francesc: “Consideracions i realitats de la cultura olotina”, La Comarca, 17-03-1923, pàg. 66-68.
PASCUAL, Ivo: Escola Menor de Belles arts. Curs 1921-1922. Arxiu Històric de Girona. Fons Diputació de Girona. Lligall 329/0045.
PASCUAL, Ivo: Memòria que el director de l’Escola de Belles Arts d’Olot presenta a la Exc. Diputació de Girona, octubre 1918. Arxiu Històric de Girona. Fons Diputació de Girona. Lligall 329/0046.
FAGES DE CLIMENT, Carles: “Entorn de l’Escola d’Olot”, La Nova Revista, maig de 1927, pàg. 89-90. I PLA, Josep: “Marià Llavanera pintor”, Homenots. Obra Completa. Tercera sèrie, vol. 21. Barcelona: Destino, 1972. També vegeu: SEGURANYES, Mariona: La mirada persistent. Història de la pintura a Figueres (1892-1960) . Figueres: Edita Ajuntament de Figueres, 2013, pàg. 117-139.
Per a més informació sobre el Arte Cristiano, vegeu: SALA, Joan; ARNAU, Assumpció: L’art olotí en el XIX i XX. núm. 166 dels Quaderns de la Revista de Girona. Girona: Diputació de Girona, 2013, pàg. 42 i 38.
CANALS, Josep Maria: “Francesc Vayreda i Casabó, un altre Vayreda a tenir en compte.” Revista de Girona, setembre-octubre, núm. 232, 2005, pàg. 47.
El Deber, 11-05-1927, pàg. 679.
“La inauguració d’Atenea. Conferència de Rafel Benet.” Revista d’Olot, 01-01-1928, pàg. 21.
Revista d’Olot, 01-03-1928, pàg. 22.
El Deber, 11-02-1928, pag. 19.
Revista d’Olot, 01-06-1928, pàg. 21.
Revista d’Olot, 01-07-1928, pàg. 63.
Revista d’Olot, 01-10-1928, pàg. 27.
CUÉLLAR I BASSOLS, Alexandre: El pintor Ivo Pascual. Biografia íntima. Olot: Dalmau Carles Pla, 1983, pàg. 155.
Text d’Ivo Pascual citat a l’interior del llibre de CUÉLLAR, Alexandre: El pintor Ivo Pascual. Biografia íntima. Olot: Dalmau Carles Pla, 1983, pàg. 154.
BENET, Rafel: “El Saló de Tardor”, La Veu de Catalunya, 05-10-1928, pàg. 1.
CAPDEVILA, Carles: “Francesc Vayreda”, Gaseta de les arts, desembre 1928, pàg. 10.
BRUNET, Manel: “Francesc Vayreda”, La Publicitat, 08-02-1929, pàg. 1.
CUÈLLAR I BASSOLS, Alexandre: El pintor Ivo Pascual. Biografia íntima. Olot: Dalmau Carles Pla, 1983, pàg. 154.
FOLCH I TORRES, Joaquim: “A la memòria de Francesc Vayreda”, febrer 1929, pàg. 36.
MUNTEIS, Josep: “Francesc Vayreda”, El Deber, 23-02-1929, pàg. 10-11.
GARGANTA DE, Joan: “Francesc Vayreda”, El Deber, 23-02-1929, pàg. 11-12.
PLA, Josep: “Vayreda”, La Veu de Catalunya, 12-02-1929, pàg. 7.
Ídem.
FAGES DE CLIMENT, Carles: “L’hereu Vayreda”, La Veu de Catalunya, 10-02-1929, pàg. 7.
Ídem.
Ídem.
SACS, Joan: “La pintura de Francesc Vayreda”, La Publicitat, 17-02-1929, pàg. 6 i també reproduït a Fulla X, Sala Parés, 1929.
BENET, Rafael: “L’heroisme somrient de Francesc Vayreda”, La Veu de Catalunya, febrer 1929, Número extraordinari XXXIX, Pàgina artística de La Veu, pàg. 3.
Ídem.