La llavor de Francesc Vayreda, de l’impressionisme al Noucentisme a Catalunya va néixer el dia que vam inaugurar al Museu de la Garrotxa d’Olot l’exposició de l’Atles paisatgístic de les terres de Girona, organitzada per la Diputació de Girona, que corresponia a la comarca de la Garrotxa. Recordo perfectament que en Joan Sala, en Francesc Fontbona, la Montserrat Mallol i jo mateixa, juntament amb les autoritats que ens acompanyaven, ens vam aturar davant d’un dels meravellosos paisatges de Francesc Vayreda i vam comentar que estàvem davant d’un artista absolutament desconegut del qual calia realitzar una revisió de la seva obra i la seva trajectòria vital. Aquesta idea l’he retrobada més tard en nombrosos autors actuals que s’han apropat a Vayreda, com Nolasc del Molar, el mateix Joan Sala, Josep Maria Canals, Narcís Selles o David Santaeulària, entre altres. Poc a poc, vaig anar travant un discurs d’exposició amb el suport de Joan Sala, que em va posar en contacte amb l’extensa família Vayreda, la qual ens ha donat totes les facilitats perquè la mostra hagi arribat a bon port.

La Montserrat Mallol, des del Museu de la Garrotxa, va acollir entusiasmada el projecte d’exposició i el llibre catàleg, i hi ha posat tots els mitjans i els recursos necessaris perquè el projecte arribés a bon port.

La recerca ha estat molts cops dificultosa. Calia trobar aquell document que ens certifiqués un fet, o bé a la inversa, calia trobar elements per a interpretar les paraules d’una carta. Aquella intuïció d’aquell dia d’hivern de 2010, que ens deia a tots que darrere Francesc Vayreda hi havia una obra especial, extraordinària, s'ha confirmat amb escreix. Les composicions de Francesc Vayreda ens expliquen les inquietuds de tota una generació d’artistes que van passar de l’influx de l’impressionisme a Cézanne per, finalment, fer una mirada envers Itàlia i els artistes renaixentistes. Però, a més a més, l'obra de Vayreda dels anys vint ens posa en contacte amb l’estètica del realisme màgic europeu i, des d’aquest punt de vista, cal considerar-la capdavantera, juntament amb la de Joaquim Sunyer, Josep de Togores o Salvador Dalí. Però no és només l’obra, sinó també el personatge de Francesc Vayreda que és fascinant, sorprenent. La seva actitud s’apropa a la d’un “heroi”, tal com l’adjectiva Rafael Benet. Les seves mancances físiques no van ser mai un obstacle per a la seva activitat a favor de la cultura i la llengua catalanes, que també es va exterioritzar amb la seva faceta política. A través de Francesc Vayreda, entenem tota una generació d’intel·lectuals catalans, viatgem a l’arcàdia olotina i compartim les seves preocupacions estètiques i pedagògiques.

L’obra del seu pare, Joaquim Vayreda, va ser en el fons un estímul, un motiu de lluita per a elaborar tot un univers estètic amb un llenguatge propi al marge de les teles del gran paisatgista català. Les obres de Francesc Vayreda són fruit de les inquietuds de l’home de principis de segle XX i posseeixen una aura sagrada sorgida de la proximitat de l’artista al precipici de l’infinit. És llavors quan emergeixen les seves figures femenines amb la mirada trista cap al més enllà, les efígies de la malenconia de principis del segle XX.

Avui, Olot i Catalunya han guanyat un artista amb tot un univers dens per descobrir. El meu agraïment és per a tots els col·leccionistes, museus i arxius que han fet possible que aquest univers es pugui desvetllar i, especialment, per a l’Ajuntament d’Olot i el Museu de la Garrotxa, que hi han posat il·lusió i mitjans perquè prengués forma, i per a la Diputació de Girona, que ha fet possible l’edició del llibre catàleg.